Fa un parell de dies es va estrenar la pel·lícula sobre Banksy, mundialment conegut pels seus graffitis i sobre qui s’ha teixit una autèntica llegenda urbana. La pel·lícula, amb un títol llarg i difícil de recordar passarà a la història amb el nom del web on es promociona: Banksyfilm, i ja té  235.000 referències a google (Teresa de Calcuta, per exemple, en té 670.000). Un dels comentaris més encertats que he llegit sobre Banksy i la pregunta, té sentit el graffiti com art de protesta? l’he trobat en Contraindicaciones, en l’entrada El gran negocio del Street Art.

[pescat a Inicios Artivismo]

Ferran Freixa (1950) i Humberto Rivas (1937-2009) són dos fotògrafs de l’alçada d’un campanar, i per tant exigents. Molt exigents. Visitar l’exposició dels seus treballs a La Fundació Caixa Tarragona (C/ Higini Anglès, 5 Tarragona, fins el 26 de setembre) diguem-ne que requereix per part de l’espectador un cert esforç, que es veu ràpidament recompensat quan comença a entrar en el particular món –on sovintegen les arestes— d’aquestes dos artistes.

Vaig veure per primera vegada el treball d’Íñigo Lahera l’any 2008, amb el seu projecte “Lost Moments”, en el qual amb molt bon criteri ha aprofundit en els darrrers temps. Obres que es mouen entre un Lars von Trier fred i distant i els enimàtics personatges que Hoper va incloure en Automat (1929) o Hotel windows (1955). Com ens diu l’autor: “es mostren persones en uns moments de solitud, fotografiades en espais de trànsit europeus, amb una actitud físicament relaxada, però amb unes mirades o gestos que sembla que viatgin cap un món interior”.

[Darrers dies als ST de cultura a Tarragona, c/ major, 14]

Una darrera cosa: pràcticament tothom que volia fer alguna cosa amb substància aquest cap de setmana a Tarragona ha optat per fer una visita als Tallers Oberts.

Comença a Tarragona la temporada artística, i ja que el món de les galeries no aixeca cap –com a mínim per aquesta banda del Francolí– doncs són els artistes els que un altre any s’han organitzat. La iniciativa es consolida després de 6 anys i crec que pren volada. Una bona oportunitat per conèixer el treball d’alguns dels artistes més representatius de la ciutat.

Números de la 6a edició de Tallers Oberts
3 dies de programació
Un punt oficial d’informació situat al Col·legi d’Enginyers Industrials.
19 tallers artístics.
Més de 40 artistes.
2 espectacles de “performance“ als carrers.
1 espectacle de dansa
1 companyia de teatre participant.
2 formacions musicals.
12 tallers per al públic infantil, organitzats amb la col·laboració del Clu dels Tarraconins.
Art públic i participatiu, per a tots els públics.
4 exposicions oficials, una d’elles col·lectiva al Col·legi d’Enginyers Industrials.
Activitats de tot tipus: sessions de fotografia, tallers de revelat, collage, dibuix digital, estenopeica, literatura, “performance”, música…

[més info aquí]

Em va sorprendre la crítica que l’altre dia José Ángel Mañas, un escriptor en general agosarat i transgressor, en el seu article  Apostasía feia de l’art contemporani. Em va recordar la famosa diatriba de Vargas Llosa Caca de elefante, que es va publicar al setembre de l’any 1997: en tots aquesta anys ha fet forat. Clar que Vargas Llosa com a bon neoliberal defensa la llibertat de mercat a tota costa… i després s’exclama dels seus resultats. També és interessant l’article (del 2008) de  Javier Marías, el títol ja ho diu tot: Peste de artistas. Aquí va un fragment,

“Lo cierto es que la imagen habitual de los artistas es la de gentes megalómanas y a menudo vocingleras, que sufren mucho y se cortan la oreja o que fingen sufrir y se arrastran histriónicamente por el fango; que se toman muy en serio a sí mismas y son por norma vanidosas, ambiciosas y tirando a mezquinas; que con inconcebible frecuencia caen en alguna adicción (alcohol, drogas, juego) que las lleva a conducirse de manera harto anómala y dañina para sus seres queridos …..”.

També podríem afegir l’article d’Antonio Muñoz Molina, Al final de una era, en aquest cas la diatriba va contra Damien Hirst. La principal conclusió de Muñoz Molina és que una obra de Hirts (o una de Jeff Koons) s’han de semblar a les obres de Hirts o de Jeff Koons. Com el principal mèrit d’una bossa Chanel és assemblar-se a una altra bossa Chanel.

I això que estem parlant de gent viatjada i llegida. La idea que apunta Muñoz Molina té una doble direcció: els lectors apreciem especialment que cadascuna de les noves obres de Mañas, Vargas Llosa, Marías, Stig Larson o … Muñoz Molina s’assembli a una de les seves obres. Això sí: esperem que cada vegada ens sorprenguin.

Aquest estiu m’ha sorprès especialment Lisa Appleby, la imatge d’aquest post,  [En Time Out: Video-installation based physical theatre piece in which six different actresses play Lisa Appleby, a woman blindly convinced of her own perfection as she tried to make it big as a singer in LA], en la seva vídeo-instal·lació Waiting for Apollo,  en el Hackney Wick’s Major Art Festival. Només dos espectadors, el BB i jo.

I quan tingueu temps no us podeu perdre les dues expos més estimulants de la temporada, Pipilotti Rist i Miquel Barceló. Caldrà passar per Barcelona i Girona. Ja us explicaré.

“Jo estic aquí, però vosaltres esteu a la vora del mar… ergo us banyeu, passegeu, dieu: que bonic!… trobeu semblances entre ones i camells… roques i mestres de ball… pales i telescopis… dofins i madones” amb aquest fragment d’una carta de John Keats a Jane Reynolds de l’estiu de 1817 tanquem el bloc. Tot desconnectat fins després de l’estiu. Podríem dir que necessito estar uns mesos off line, bàsicament per fer altres coses, com ara rellegir Imagen de John Keats de Julio Cortazar (l’edició que tinc a les mans és la d’Alfaguara de 1996), concentrar-me en altres projectes, o trobar semblances entre roques i mestres de ball…

Uns mesos d’slow movement per carregar bateries i tornar amb idees fresques, fent un esforç per aportar alguna cosa nova a la xarxa, especialment per mantenir un cert estil personal i una voluntat de no caure en el tòpic, de no copiar d’aquí o allí, i de no mirar-me tant el melic, d’això darrer en són un bon exemple les recents entrades del viatge al Marroc.

Llegint les cartes de Keats comproves que el correu electrònic suposa un pas enrere. Fatiga tanta comunicació. Ahir vaig obrir la bústia d’Altacapa, feia una setmana que no ho feia.

13o missatges. Ningú dorm en aquest país?

Començant per facebook, tuenti i twitter. 70 “amics” o “amics-d’amics” volen ser amics meus o dels meus amics, i tots em conviden a la tira d’eventos. Alguns directament disparatats: un avistament d’OVNIs (tornen els setenta!) a La Mussara o una concentració de seguidors de Michael Jackson (tornen els vuitanta!) a la Rambla de Tarragona. Entre tanta iniciativa costa trobar-ne alguna amb un mínim de sentit comú. Però alguna hi ha, com les propostes del col·lectiu Trenk Art. I això que la meva presència en facebook, tuenti i twitter és com qui diu anecdòtica!

Un bon grapat del que podríem posar directament al sac de l’spam, uns 20 missatges. Totes les guies de l’oci i news letters a què estic subscrit. 30 correus més.

Finalment comunicats d’amics que exposen, galeristes amb qui estic en contacte, programadors de museus, artistes amb els que col·laboro o editors de diaris i revistes. La part més interessant de la bústia. 6 missatges.

4 missatges relacionats amb el bloc. Control d’spam. Control de visitants (960 de mitja diària la darrera setmana, gràcies gent!), dos d’Austràlia, juash. Un comentari pendent de moderació. Un comentari ja moderat. N em pregunta de quin llibre vaig treure el poema de Creeley del que parlava ahir, és Robert Creeley (1991): Selected Poems, University of California Press Berkeley.

En resum: al setembre –potser a l’octubre– trobaré més de 1000 missatges!

Ara toquen uns quants dies a Sant Pedro (on per sort no hi ha connexió de mòbil, i que farem sense TDT?), 10 més a Londres, algun altre viatge, uns dies a casa (endreçant, cal pintar el passadís!, anant a la platja o fent esport) …  …ja teniu entrades per veure Ki? Bon estiu!

[l'obra completa de Keats, incloses les cartes, està disponible aquí en anglès, gràcies a Thilo von Pape][la traducció del fragment inicial,  més o menys literal, és d'Altacapa][la imatge]

The Picnic

Ducks in the pond,
ice cream & beer,
all remind me
of West Acton, Mass–

where I lived when young
in a large old house
with 14 rooms
and woods out back.

Last night I talked
to a friend  & his wife
about loons & wildcats
and how to live on so much money per month.

Time we all went home,
or back,
to where it all was,
where it all was.

És del poeta americà Robert Creeley, no sé si està traduït al català, jo he fet aquesta versió, més o menys personal, més o menys literal.

El Picnic
Ànecs a l’estany,/gelats i cervesa,/tots em recorden/West Acton a Massachusetts
on vaig viure de jove/en una antiga casona/amb 14 habitacions/i boscos de la part de darrere.
Ahir a la nit vaig parlar/a un amic i la seva dona/sobre fruits i gats salvatges/i com viure amb tants diners al mes.
Temps d’anar tots a casa,/o l’esquena,/a on tot era,/on tot era.

I cinc entrades que ja no escriuré al bloc:

1. Ja teniu al quiosc el número de juny de Bonart, i la propera setmana el número de juliol.

2. No us podeu perdre l’expo de Mireia Feliu a Cal Massó, una de les millors propostes de l’estiu [fins el 21 d'agost].

3. Unai Reglero presenta les seves “distorsions” a… l’estació d’autobusos de Tarragona. Una instal·lació que s’emmarca en el projecte “Estació Creactiva”. [Gràcies Unai, per la info][fins el 15 de setembre]

4. Al carrer major de tgn hi ha la sala d’expos dels ST de Cultura. I allí trobareu Lost Moments, projecte fotogràfic d’Iñigo Lahera. [fins el 3 de setembre]

5. I continuant amb fotografies podeu veure el treball de Ferran Freixa i Humberto Rivas a la sala d’expos de Caixa Tarragona [Higini Anglès, 5, tgn][fins el 26 de setembre]

Darreres compres i visites per la ciutat.

Amb espectacle musical inclòs.

Arribem a Makhfaman, al sud de Marràqueix, on passem el dia. Sense poder-nos resistir a fer una passejada en dromedari, només apta per a turistes.