Fa uns anys, en un viatge a París vaig conèixer al peu de la Torre Eiffel dues senyores que venien del Japó i que, com jo i la meva acompanyant americana, feien cua per pujar a la torre més famosa de França. Les dues senyores tindrien uns cinquanta anys i eren de Tòquio, i totes dues eren cegues des del seu naixement. Vam parlar uns minuts. Ens van confessar el seu nerviosisme ja que havien somiat des de petites amb poder pujar a la Torre Eiffel i ara per fi estaven apunt d’aconseguir-ho. Era la il·lusió de la seva vida, i per tal d’aconseguir-ho havien estalviat durant molt de temps. La cua va anar avançant i ens vam separar. Les vaig tornar a veure al capdamunt de la torre, amb les mans s’agafaven amb força a la barana mentre el vent gelat —era el mes de març— els feia voleiar els mocadors amb què es protegien el coll. Van estar allí uns minuts en silenci i després es van dirigir a l’ascensor.
Els treballs de Jordi Forniés (Osca, 1971) que hem vist aquests dies al MAMT amaguen, darrera una aparença de simplicitat, un món complex on les coses no són ni molt menys el que a simple vista semblen. Per alguna estranya raó, mentre visitava l’exposició no podia parar de pensar en aquelles dues senyores cegues que van viatjar des de tant lluny —des del Japó— per pujar a la Torre Eiffel.
