Richard White (Filadèlfia, EEUU, 1961) es va instal·lar a Tarragona fa una desena d’anys després d’haver passat una llarga temporada a Mallorca. A Tarragona va obrir estudi, va fer amics, va aprendre a cuinar i jo diria que ha descobert i ha aprofundit un estil propi, molt personal, del que de tant en tant podem veure mostres en els espais més significatius de la ciutat, mentre continua exposant regularment als Estats Units o en diferents galeries d’Europa i Espanya. L’originalitat de la seva obra comença amb la tècnica emprada, basada en un depurat mètode posat a punt per ell mateix i batejat com The Whitecnics, que barreja impressions digitals sobre diferents suports, el collage, i el treball més tradicional de pintura a l’oli combinat amb acrílics. Les seves obres inclouen la repetició de components gràfics descontextualitzats, dibuixos que provenen del còmic o cartoons televisius, personatges i elements seriats, imatges de la premsa, la televisió, els diaris o internet, amb l’ús de recursos propis del disseny i la publicitat. Un aiguabarreig que inclou a Escher i ens recorda, pel colorit i la ingenuïtat, al pop-art, amb punts de contacte que van de Roy Lichtenstein a David Hochney.
La mostra presentada a la Galeria ARTGN –que en el seu primer any de vida ha deixat clara una decidida aposta per l’art contemporani de qualitat– es titula “The Beauty of Being Ugly – La Belleza de Ser Feo” podríem dir que en part és una exposició de tesi. Arribats a aquests punt ens hem de preguntar, davant les obres de Richard White, quines són les intencions de l’artista. És a dir: que pretén amb les seves creacions. Diferents elements acoblats formant figures heterogènies, punts de sutura quan les imatges són discordants i com a element final el color que tot ho lliga, que crea distorsions i amaga en capes superposades els moviments que el pintor ha fet, que ha suggerit, sense amagar les correccions i els dubtes. Si el títol de la mostra ja ens dona pistes sobre les intencions de l’artista, les seves obres ens deixen clar que les coses no són ni molt menys el que aparentment semblen. El camuflatge com a eina fonamental de treball i la el·lipsi com a conclusió caracteritzen des de fa anys els exigents treballs d’aquest artista. I que ningú esperi veure una mostra complaent o senzilla, per què les faules tipus “El geperut de Notre-Dame”, fàcils d’entendre i fàcils d’oblidar, no tenen res a veure amb les intencions de White.
[Galeria ARTGN C/ Santa Anna, 18 TGN. Fins a finals de novembre]
