Aquesta tarda s’ha presentat a Reus –em vaig perdre la presentació a tgn– el darrer projecte de Rufino Mesa que porta per títol Fénix o la Ciudad del Sol –del que ja vam parlar aquí fa uns mesos–. No és un projecte alegre. Ni molt menys. Té un important component funerari, i per aquesta banda del mediterrani la mort sempre arrossega tristor. En altres llocs és diferents, potser al carib, no sé. Rufino Mesa no és en absolut autocomplaent, més aviat tot el seu treball té un punt d’autocrítica i es veu el gran esforç fet per no caure en un sentimentalisme d’anar per casa en què fàcilment altres hauríen caigut. Això sí: l’artista esbossa en determinats moments de la xerrada un somriure, com si malgrat tot ens convides a ser optimistes.
També he anat llegint el seu poemari Susurros en un agujero (Editorial regional de extremadura, 2009. 226 pàgines) que és la llavor del treball actual. Són poemes difícils, que requereixen una segona lectura.
[cliqueu a la imatge per ampliar-la]
