He llegit gairebé al mateix temps Nubarrones II (Ladera Norte, 2025), d’Enrique Lynch (Buenos Aires, 1948 – Barcelona, 2020), i Mierda y catástrofe (Fórcola, en la seva tercera edició, apareguda el 2023), de Fernando Castro Flórez (Plasència, Càceres, 1964). Lynch va ser professor titular d’Estètica al Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la Universitat de Barcelona, mentre que Castro és professor titular d’Estètica i Teoria de les Arts a la Universitat Autònoma de Madrid.
De Lynch ja havia llegit Ensayo sobre lo que no se ve (Abada, 2020), que em va agradar molt. De Fernando Castro en segueixo les intervencions a YouTube i, sempre que puc, els articles a ABC Cultural. Tots dos llibres comparteixen un format fragmentari: en el cas de Lynch, a partir de les seves aportacions en el blog Las nubes.
Ara bé, mentre el llibre de Castro m’ha semblat brillant, entretingut i ple de temes, referències i perspectives suggeridores, el de Lynch m’ha resultat més antic i, en alguns moments, carregat de tòpics. Paradoxalment, cau en els mateixos clixés dels quals vol escapar (l’entrada “Nabokov y el jinetero”, a les pàgines 68-69, n’és un exemple especialment desafortunat). És cert que hi ha una diferència generacional: si Castro és coetani meu, Lynch pertany a una generació anterior, i això es nota tant en el to com en la manera de llegir i escriure el món. D’acord, caic en el clixé i en el tòpic, Cortázar (1914 – 1984), quan els llegeixes, sembla absolutament contemporani.
