En aquesta exposició a artAMILL de Vinyols i els Arcs, Dolors Molas ens convida a submergir-nos en un paisatge fragmentat i profundament viu, on l’escletxa es converteix en metàfora i matèria. Després de dècades de trajectòria, l’artista ha reprès amb força la pintura, obrint un diàleg entre la mirada i l’interior, on cada quadre es converteix en una finestra a un món en tensió constant.
Tal com explica la pròpia artista, en aquests quadres ha aixecat el punt de vista, creant perspectives aèries que ressonen amb la contemplació del paisatge i alhora amb el moviment intern de la memòria i la ferida. Hi ha una confluència, gairebé una simbiosi, entre l’exterior i l’interior, on la pintura es torna un sismògraf ―connectant amb treballs anteriors― de pulsions vitals.
Els colors i textures evoquen esquerdes i fissures, molt presents en els seu llenguatge personal que, com en el kintsugi japonès, assumeixen la imperfecció com a camí de sanació i acceptació. Aquesta actitud connecta en part amb la idea d’art fractal: cap fragment és tancat, tot conté una forma que es replica i es transforma, com un ecosistema que respira dins del llenç i es replica, amb variacions, de peça en peça, expandint-se fora de la tela.
L’esperit d’aquestes pintures pot recordar l’aïllament i el vertigen de Monjo vora el mar de Caspar David Friedrich: una figura solitària davant la immensitat, exposada a un paisatge que és mirall i abisme. En Dolors Molas, aquest romanticisme existencial es condensa en una abstracció tel·lúrica, on la ferida no és només cicatriu sinó possibilitat de renaixement. Amb una natura latent que s’expressa en forma de pinzelles lleus i atzaroses, molt esquemàtiques, que evoquen flors molt senzilles, fulles d’herba, branquillons o palla que es mou portada pel vent. Coses que han arribat d’aquí i d’allà, coses que marxaran, però deixaran petjada.
Sota un cromatisme mediterrani —ocres, blaus, terrosos— cada quadre s’obre com un enigma que mai no es clou, convidant-nos a explorar allò que vibra sota la superfície. És una pintura que refusa l’ornament i abraça la veritat del gest, com qui deixa la porta oberta perquè l’espectador completi el traç amb la seva pròpia mirada.
Com deia Matisse, «una obra ha de portar en ella mateixa tot el seu significat i imposar-ho a l’espectador abans que conegui el tema». Aquí, aquest significat és una invitació a l’observació sense pressa, a sentir com la memòria i el paisatge es confonen en un únic pols.
Màrius Domingo, curador
