Hi ha tempestes que no fan soroll. Són aquelles que habiten dins nostre, amagades en la discreció dels dies aparentment inofensius. Són tempestes preuades, que no busquen destruir sinó recordar-nos que tot el que hem estimat retorna disfressat d’absència, que la vida és una successió de petjades que, tard o d’hora, algú —potser nosaltres mateixos— intentarà seguir.
Rachel Cusk, en Outline, ho expressava amb una lucidesa seca:
“The difficulty is the way the past never dies, but lingers, only in disguise.”
(La dificultat és que el passat mai mor, només persisteix, disfressat.)
Aquesta disfressa pot tenir la forma d’un somni, d’una cançó antiga, d’un silenci inesperat que s’instal·la enmig de la quotidianitat. I llavors, tot el que vam perdre sembla que s’hi filtra, com la pluja que s’escola per una finestra mal tancada.
Robert Walser, amb la seva manera senzilla de dir les coses complexes, deia:
“Jo només camino, camino, i tot el que ha passat ve darrere meu, i mai no s’atura.”
(El passeig)
I és cert. Mai s’atura. Els records són llast, però també són guia, mapa secret d’un territori que anomenem vida. La fragilitat no és només caiguda, també és possibilitat d’acollir allò que es trenca, d’habitar la fissura.
Rilke, en una de les seves cartes, escrivia:
“És en la paciència del dolor on neix la bellesa.”
(Cartes a un jove poeta)
I és potser aquesta paciència, aquesta insistència a recordar el que ja no hi és, el que ens permet continuar somiant, continuar escrivint, continuar estimant sabent que el que hem estimat ja ha canviat.
Potser tot el que podem fer és caminar sota la pluja de les tempestes preuades, sabent que no hi ha refugi, però sí una forma d’habitar el món amb els ulls oberts i el cor disposat a deixar-se endur per la melancolia d’un paisatge que només existeix dins nostre. [Màrius Domingo, curador de l’exposició]
[Centre Cultural Antic Ajuntament | Carrer Major, 41, Tarragona][del 9 al 30 d’octubre de 2025]
