La memòria preservada: habitar un univers nou
Aquesta exposició de Sara Dalmau ens presenta una sèrie de retrats que ressonen amb la tradició de la pintura clàssica, evocant directament els misteriosos retrats del Faium (Egipte). Aquesta tècnica, una de les poques mostres de pintura sobre taula que ha perdurat del món clàssic, serveix de pont entre l’antiguitat i les iconografies bizantines i occidentals. Retrats fidels que de persones estimades que es volien present i perdurant en el record.
Però el que Dalmau retrata no és exactament un llinatge d’origen familiar o una nissaga històrica, sinó, tal i com ella mateixa indica, “es tracta de la constel·lació d’una família desapareguda, per inventada o per impossible”, és a dir, un lloc de miralls que amaguem i mostren, que insinuen. La manca d’una estructura familiar convencional i l’absència d’un sentiment de pertinença es converteixen en el motor creatiu de l’artista, de forma que “la manca d’estructura familiar, l’orgull de nissaga, de gestes aconseguides o quelcom tan senzill com l’estimació de pare i germans, són dibuixos d’aquelles matemàtiques que tendeixen a 0.” Com si l’oblit, la desaparició, aquest zero que invoca Sara Dalmau, i del qual vol fugir, es neutralitzes conjurant-se amb la pintura per crear un univers on les seves ombres, aquestes presències tan absents, puguin habitar.
El Lloc i el Sentit: La Licorera de Valls
L’elecció de l’espai no és casual. L’antiga fàbrica de licors “La Licorera” de Valls, amb les seves dogues i la forta olor de celler, esdevé la llar i l’espai ideal on el treball de Dalmau pot respirar amb felicitat. Aquesta atmosfera càlida i terrenal és el teló de fons perfecte per a l’únic record material que l’artista conserva del seu avi: un tros de bota amb les seves inicials marcades, una peça que torna a les seves arrels per honorar l’Antón Cuní, la figura absent que dona nom a l’exposició.
Les 10 Peces: Un Panteó Personal
L’exposició desvetlla onze figures clau que han marcat l’imaginari i la vida de l’artista, desdibuixant la línia entre la realitat, el desig i la invenció:
- L’àvia: Puntal de Can Miqueló. Maca, serena, amb l’antiga força de qui va néixer l’any de l’Exposició Universal de 1888. L’any de les carabasses.
- Les mares: La tia Maria i la tia Isabel. Dues figures oposades, unides per un llaç d’amor inesgotable.
- L’eterna nena: Delicada, princesa i perfectament culta.
- La justeta Madalena: L’alegria innata que fa que l’artista de petita desitgés la seva simplicitat.
- La maldat: Un ésser que exerceix de la seva essència des del naixement.
- L’estimada forana de l’Aragó: Simpàtica, obsessiva amb la neteja i amb l’ofici de degollar guatlles per Nadal.
- L’estimada forana divina: Aliè a tot, excepte a la seva pròpia bellesa.
- La llavor d’un futur millor: L’ésser concebut per l’artista, símbol d’equilibri, força i el millor motiu per somriure.
- Autoretrat: El desig constant de llibertat i de volar… ben guarnida.
- L’empremta de l’avi Antón Cuní: Només un tros de bota i la noció d’uns ulls blaus, un caràcter eixut i una extrema primesa.
L’Artista: Sara Dalmau
Sara Dalmau, pintora i escriptora establerta a l’Argilaga, destaca per la seva predilecció pel món natural, la figura i les històries femenines. Ha participat en més de cinquanta exposicions en espais molt diversos, sovint vinculats a un context volgudament evocador com l’Hotel Ritz o el Monestir de Santes Creus.
En la seva vessant literària, és autora de l’epistolari Adeu truhanes de Bursa o Diari de Turc, i dels relats premiats Arañas en la cuna (premi La Sedeta 2017) i Monjas i Labios (XIV premis literaris Constantí 2020). La seva obra més recent, Amor Animal (2023), conjuga pintura i narrativa en una deriva més visceral del seu anterior llibre, Converses, trobades i contes amb animalons (2021).
Màrius Domingo, crític d’art, editor i curador independent. [text del full de sala]
