El fenomen de l’escalada de funcionalitats, que veiem il·lustrat en el pas de la fulla d’afaitar Mach3 a Fusion5 (de 3 fulles a 5 fulles) i la transformació d’un rentavaixelles simple en un producte “10 en 1”, no és només una tàctica comercial, sinó que reflecteix una tendència conceptual profunda en la nostra relació amb la tecnologia i l’eficiència.
Aquesta cursa per l’addició de prestacions ( de n a n+1) es basa en la premissa que “més és millor”, una lògica que sovint ignora la Llei del Rendiment Decreixent, ja que l’augment del benefici per cada funció afegida (la quarta fulla o la vuitena funció del rentavaixelles) amb prou feines es nota a partir d’un cert punt.
Es valora l’acumulació per sobre de l’excel·lència en la funció bàsica, el que l’usuari percep com a soroll cognitiu, on el rellevant —rentar els plats— queda ocult darrere d’una llista de beneficis críptics i sovint redundants. Aquesta dinàmica troba un paral·lelisme directe i preocupant en el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial, ja que els models d’IA es publiciten cada cop més com a solucions omnifuncionals capaços d’escriure, programar, analitzar i crear imatges simultàniament, plantejant un risc de dilució on la seva capacitat d’optimitzar la tasca fonamental (com el raonament lògic) es pot veure compromesa per l’obligació de fer deu coses a la vegada.
Això ens fa qüestionar l’aplicació d’una mena de “Navalla d’Occam digital”, on el model d’IA més simple i especialitzat que realitza una tasca de manera òptima hauria de ser el millor, i on l’addició incessant de capacitats només augmenta l’opacitat tecnològica, connectant amb el clàssic “Problema de la Caixa Negra” (Black Box) dels sistemes d’aprenentatge profund. Quan una IA té desenes de funcions, l’explicabilitat del seu procés intern i la seva presa de decisions es torna gairebé inaccessible per a tots nosaltres.
Finalment, aquest salt constant de la “Mach3” a la “Fusion5” reflecteix la nostra immersió en l’Acceleracionisme Tecnològic, on la millora és una obligació comercial que ens submergeix en una ansietat de la millora constant, vinculada a les idees transhumanistes que dicten que l’ésser humà (o la màquina) ha d’estar en un procés d’auto-superació perpetua (un constant de n a n+1), convertint l’últim model no en un producte millor, sinó en el nou estàndard mínim a assolir, i fent que les versions anteriors semblin obsoletes abans d’hora. En darrera instància, la societat opera sota aquesta dictadura de l’addició, obsessionant-se amb la quantitat de funcions a costa de l’enteniment de la funció bàsica, un error que hem de corregir abans que les nostres caixes negres d’IA esdevinguin inintel·ligibles solucions “100 en 1”.
