Vivim en un moment en què la tecnologia sembla una força inevitable, capaç d’unificar processos, llenguatges i fins i tot imaginaris. Plataformes globals, algoritmes que decideixen què veiem i què ignorem, intel·ligència artificial que promet crear art sense intervenció humana. Però, què passa amb la diversitat? Què passa amb la diferència que fa que cada cultura, cada territori, cada persona tingui una manera única de relacionar-se amb el món?
En el seu llibre Fragmentar el futur (Caja Negra, 2025), la filòsofa Yuk Hui planteja una idea radical: la tecnologia no és neutra. Porta inscrita una visió del món, una metafísica que tendeix a la uniformitat. Hui adverteix que aquesta unificació és perillosa perquè erosiona la pluralitat cultural i proposa una alternativa: fragmentar. No es tracta de rebutjar la tecnologia, sinó de diversificar-la, d’obrir camins locals que respectin contextos històrics, culturals i simbòlics.
Aquest concepte, que Hui anomena tecnodiversitat, és tan vital com la biodiversitat. Sense tecnodiversitat, la cultura corre el risc de convertir-se en un ecosistema monòton, governat per la lògica del control i l’eficiència. Hui dialoga amb pensadors com Heidegger i Simondon per recordar-nos que la tècnica no és només instrument: és forma de vida, és manera de pensar. De la mà de François Jullien, sinòleg i filòsof expert en la història i la filosofia xinesa, ens acosta al pensament oriental:
“El desembre de 2016, durant un panell de discussió que vaig compartir amb François Jullien al Goldsmiths College de la Universitat de Londres, el poeta i crític d’art nord-americà Barry Schwabsky ens va fer la pregunta següent: va existir a la Xina la tragèdia en el sentit grec? I en cas negatiu, per què no hi va sorgir una idea comparable? Jullien va respondre immediatament i les seves paraules em van quedar gravades: «Les chinois ont inventé une pensée por éviter la tragedie» [Els xinesos van inventar un pensament per evitar la tragèdia].” (pàg. 140 de Fragmentar el Futuro, la traducció al català és meva)
Hui defensa que l’art és essencialment local, arrelat en una experiència concreta. I aquí hi ha una clau: reivindicar el no-racional com a fonament de l’art i la religió. En un món que idolatra la predictibilitat, la casualitat i la imperfecció són actes de resistència.
Fragmentar el futur no és mirar enrere amb nostàlgia, sinó obrir el present a múltiples futurs possibles. És reconèixer que la tecnologia pot ser plural, que pot dialogar amb la cultura en lloc d’imposar-se. És un advertiment per pensar amb llibertat abans que la tecnologia pensi per nosaltres.
