En una de les visites que he fet aquests mesos al taller de l’Àngel Pomerol per preparar Volaverunt, l’artista em va parlar del pintor nord-americà William Utermohlen, de qui havia vist un impactant retrat al CCCB en el marc de Cervell(s), exposició inaugurada el segon semestre de 2022. L’any 1995, Utermohlen va ser diagnosticat d’Alzheimer, un fet que va condicionar la seva llibertat creativa i la seva capacitat per visualitzar i representar idees. Per documentar el seu propi deteriorament, va decidir pintar diversos autoretrats entre 1996 i 2000. Aquesta sèrie d’obres permet observar l’avenç de la malaltia: les pintures perden realisme, detallisme, color i perspectiva amb el pas del temps, i acaben esdevenint simples gargots i taques de color —d’un intens verd molsa— que amb prou feines insinuen un rostre. Aquests autoretrats són una crònica emocional que transmet una lluita inicial (1996), confusió (1997), tristesa (1998) i, finalment, desolació i caos (1999-2000). Malgrat el deteriorament, Utermohlen va lluitar per mantenir la seva identitat a través de la pintura.
En els seus darrers treballs, l’Àngel estableix un diàleg amb diferents artistes i creadors, i William Utermohlen és, probablement, un paradigma de les múltiples influències que recorren la seva obra. Un retrat va cridar la seva atenció al final del llarg recorregut per les sales del CCCB, com una resposta a una pregunta que el mateix Àngel es fa: «La pintura és un llenguatge encara amb possibilitats?» Ell mateix n’esbossa una resposta quan afirma que es tracta d’una lluita al darrere d’una idea; una base que et fa avançar, investigar i que, en definitiva, et fa pintar. I, finalment, un quadre et porta a un altre.
Volaverunt es presenta com una Wunderkammer, una cambra de les meravelles o el gabinet de curiositats de Mr. Wilson que ens proposava Lawrence Weschler. Creus, aspes, l’horitzó, cel i terra. I, per tot arreu, espectres ocells. Ocells, ocells. Una resignificació que ens connecta amb el Musée d’Art Moderne. Département des Aigles de Marcel Broodthaers, un altre referent en el treball de Pomerol. Com deia el mateix Broodthaers: «L’àguila i la seva representació són, en si mateixes, una ficció. Dues ficcions es reuneixen. Això deu ser provocatiu. […] arribem finalment a una consciència de la realitat més forta que la realitat —entenc per realitat la realitat d’una idea— gràcies a la trobada d’aquestes ficcions».
En una de les peces veiem un rectangle d’un intens verd molsa, encerclat per una gruixuda línia d’un verd més clar; dins el rectangle apareixen ocells negres, garses o, millor dit, els seus cossos sense vida. Són ocells atropellats pels cotxes que circulen per l’autovia que uneix Reus amb Tarragona. A l’horitzó, el cel queda desplaçat per una taca de contaminació. Una imatge potent que funciona com una Wunderkammer del segle XXI on, en lloc d’objectes exòtics, col·leccionem fragments d’una realitat ferida que articula un discurs entre la denúncia del paisatge contemporani i la recerca d’un ordre gairebé sagrat. Màrius Domingo.
[Galeria Antoni Pinyol][del 24 de gener al 28 de febrer de 2026][Carrer del Vidre, 11 | 43201 Reus]
