Fe Blasco, amb una pràctica artística centrada en la pintura i la il·lustració, és una creadora d’universos intensos i profundament íntims. Enrique Vila-Matas la va definir com “la pintora de l’indicible”, capaç de convertir paisatges emocionals en imatges d’una força colpidora.
Nascuda a Barcelona el 1952, la seva trajectòria vital i artística va quedar marcada per experiències de dolor físic i emocional que van influir en el seu aïllament i en la seva manera d’entendre la pintura. Tot i passar per la Facultat de Belles Arts i per l’Escola d’Arts i Oficis, Blasco va acabar desenvolupant una formació gairebé autodidacta. Va exposar per primera vegada el 1988 i va viure uns anys a Londres i a Madrid, on també va treballar com a il·lustradora en revistes com Vogue o El Europeo.
La seva obra, propera a la figuració, al pop, al llenguatge del còmic i a una estètica naïf, combina colors intensos, formes simplificades i una simbologia profundament personal. A finals dels anys vuitanta va consolidar un estil propi, amb influències del pop art i del fauvisme, i amb una clara voluntat de narrar vivències íntimes: la fragilitat, la malaltia, l’aïllament, la por o la mort. Per a ella, la pintura es convertia en un espai de sanació i en un autèntic diari visual.
Malgrat la qualitat del seu treball, la seva presència en circuits institucionals va ser escassa i les seves exposicions es van limitar sobretot a galeries privades. Durant molts anys, Blasco va ser una artista gairebé “secreta”, tal com la definia el seu company de vida, l’editor Enrique Murillo.
L’any 2002 li van diagnosticar un càncer de mama, una experiència que va deixar una empremta profunda en la seva obra. La manera com Blasco reinterpreta la malaltia i el propi cos recorda, en certa manera, tot i la distància formal, la fotògrafa anglesa Jo Spence, per la capacitat d’apropiar-se dels llenguatges visuals dominants i convertir-los en una eina d’afirmació personal. En moltes de les seves peces, tal i com feia Spence, Blasco assumeix alhora el paper d’autora i en moltes peces també de model, oferint una mirada honesta i radicalment singular sobre el món i sobre ella mateixa.
Podríem trobar punts de contacte amb Sylvia Plath, o fins i tot amb Susan Sontag. Mentre preparava aquest text, rellegeixo La campana de vidre de la primera i La malaltia com a metàfora de la segona. Però, finalment, tot em condueix a Jane Bowles, A la glorieta:
Lionel: […] Molly, si tanques els ulls i t’imagines el món, el veus fosc? (Molly no contesta de moment.) Digues, Molly? El veus fosc, el món, darrere els ulls?
Molly: Jo… no ho sé… en veig parts fosques.
Lionel: Com ara què?
Molly: Com ara boscos… boscos de pins.
Lionel: Jo el veig fosc, però d’una bellesa com la de l’oceà en aquest moment. I com el vaig veure una vegada quan era petit… Just abans d’un eclipsi total. N’has vist mai cap, d’eclipsi total?
Molly: Mai no n’he vist cap mena d’eclipsi.
Lionel: Jo, en vaig veure un amb el meu germà. Hi havia una ombra sobre la terra. Em vaig espantar, aleshores, però se’m va gravar a la memòria com una cosa bellíssima. Em feia por però sabia que era bonic.
Fe Blasco va morir el 2024, als 72 anys. Uns mesos abans havia pogut veure inaugurada la seva única mostra antològica, a Saragossa. Sí, Fe Blasco ens agrada perquè va veure l’eclipsi total, el món fosc darrere els ulls, l’ombra, i, en tornar, ens va saber mostrar la calma, l’oceà, els boscos, la bellesa. Màrius Domingo, curador de l’exposició.
[Centre Cultural Antic Ajuntament][Carrer Major, 41―Tarragona][Horari de 16:00 a 21:30][Del 27 de març al 15 d’abril 2026]
