L’espai, el límit i l’absència: una aproximació al treball de Chema Novell
Per situar el treball de Chema Novell en el complex entramat de l’art actual, cal, primer de tot, despullar la mirada de convencions bidimensionals. Podem trobar un punt de partida revelador en la figura d’Adolf Loos (1). A principis del segle XX, l’arquitecte austríac va sacsejar els fonaments de la seva disciplina en afirmar: «La meva arquitectura no es concep a partir de plànols, sinó a partir d’espais (cubs). No dissenyo plantes, façanes i seccions. Dissenyo espais». Aquesta noció del Raumplan (el pla espacial) no era tan sols una innovació tècnica, sinó una declaració de principis: l’obra no s’ha de mirar des de fora com un objecte estàtic, sinó que s’ha d’habitar com una experiència volumètrica.
En l’obra de Novell, aquesta herència loosiana es manifesta en la manera com construeix la imatge. No estem davant d’una simple captura de la realitat, sinó davant d’una arquitectura de la percepció on el buit, la llum i el cos s’estructuren com “cubs” de significat. El seu treball desafia la “tirania de la façana” per centrar-se en l’emoció de l’espai. Però en la proposta de Novell, titulada significativament “Mirrors”, aquests “espais” no són només físics, sinó especulars. El mirall es trenca per deixar entrar una llum nova, una possibilitat d’expressió que desafia la cancel·lació del futur a través d’una bellesa visceral i conscient.
La dissolució de les fronteres: el camp expandit i el llegat de Lagerfeld
Aquesta obertura cap a la tridimensionalitat conceptual ens porta inevitablement a la teoria del «camp expandit» de Rosalind Krauss (2). Krauss va descriure com l’escultura contemporània deixava de ser un monument tancat per esdevenir una estructura en tensió amb l’arquitectura, el paisatge i el no-lloc. En el cas de Novell, aquest camp s’expandeix cap al disseny de moda i l’estilisme, disciplines que ja no són accessòries, sinó substancials.
En aquest punt, resulta imprescindible invocar la figura de Karl Lagerfeld. Lagerfeld no va ser només un dissenyador, sinó un creador de “móns totals” que entenia la moda com una disciplina expandida. Com Novell, Lagerfeld operava en la intersecció de la fotografia, l’arquitectura efímera de les seves desfilades i la construcció d’una identitat visual absoluta. Si Loos eliminava l’ornament per trobar l’essència de l’espai, Lagerfeld feia de l’ornament i l’estilisme una eina per habitar la realitat de manera artística. En el treball de Novell, aquesta influència s’apreciaria en la cura gairebé arquitectònica de la vestimenta: la roba no és una capa superficial, sinó el volum que defineix el cos en l’espai, una pròtesi que converteix el subjecte en una escultura vivent.
És aquí on el seu llibre Performance (3) pren tot el seu sentit: el treball de Novell no “documenta” una acció, sinó que l’acció és la gènesi mateixa de la seva plàstica. Com en les grans posades en escena de Lagerfeld, la imatge final és el residu d’un acte performatiu on l’estilisme dicta la narrativa de l’espai.
El futur absent: present i nostàlgia
Tanmateix, la proposta de Novell no només dialoga amb l’espai, sinó també amb el temps. Vivim un moment cultural on la creativitat sembla haver quedat atrapada en un bucle de repetició. Com assenyalava Mark Fisher (4), el futur ha deixat de ser una promesa per esdevenir una presència absent. Lagerfeld mateix va ser el mestre d’aquesta “hauntologia”: la seva capacitat per reciclar constantment el fantasma de Coco Chanel o l’estètica del segle XVIII ens recorda que vivim en un “revival” perpetu.
Aquesta nostàlgia del futur impregna la nostra realitat col·lectiva. No és que falten idees, sinó que ens costa imaginar quelcom que no estigui mediat pel que ja ha estat. Chema Novell navega en aquesta estranyesa: el seu treball sovint desprèn una aura d’atemporalitat, una elegància que sembla venir d’un passat mític però que es projecta cap a un lloc on el futur ja no és una línia recta. En la seva obra, l’absència de futur no és una derrota, sinó l’espai on el present es pot viure amb una intensitat radical, qüestionant la inèrcia d’un món que ha oblidat com somiar amb la diferència.
Màrius Domingo, coordinador i curador de la desfilada
(1) Loos, Adolf. Ornamento y delito (trad. Lourdes Cirlot i Pau Pérez). Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1980. També: Escritos 1910-1932. Ed. Croquis, Barcelona, 1993. (2) Krauss, Rosalind E. «La escultura en el campo expandido», a La posmodernidad (coord. Hal Foster). Ed. Kairós, Barcelona, 2002. (3) Novell, Chema. Performance (ed. Francesc Vidal; fotos de Chema Novell; textos de Marcel Pey i Eudald Camps). Comissariat/Addend, La Morera de Montsant, 2024. (4) Fisher, Mark. Realisme Capitalista: No hi ha alternativa? Virus Editorial, Barcelona, 2022. Vegeu també: K-punk – volumen 1. Ed. Caja Negra, Buenos Aires, 2019.
[El Círcol de Reus | Plaça Prim, 4][Dijous 4 de juny de 2026]
