// MÀRIUS DOMINGO // Artiga núm 46, juliol 2026, pàgina 19//
La Tabacalera, Mèdol Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona. Del 14 al 17 de maig de 2026. medol.cat
«Digital After All», l’exposició festival dedicada a les arts digitals contemporànies, que programa el Centre d’Arts Contemporànies Mèdol de Tarragona, es va plantejar, segons comenta el director de Mèdol, Vicent Fibla, «com una celebració de la digitalitat entesa no només com a tecnologia, sinó també com a espai de reflexió crítica sobre la relació entre els éssers humans, el patrimoni, el paisatge i els nous sistemes digitals».
Aquesta tercera edició, ha estat comissariada per Antònia Folguera, comunicadora i gestora cultural especialitzada en les interseccions entre art, tecnologia i societat. Amb una llarga trajectòria vinculada a la difusió de la cultura digital contemporània, ha participat en nombrosos projectes, festivals i programes internacionals relacionats amb la innovació cultural i les pràctiques artístiques emergents. És especialment coneguda per la seva tasca de mediació entre creadors, institucions i públics diversos, promovent una aproximació crítica i accessible als impactes socials i culturals de les tecnologies digitals. En aquest camp es pot considerar una pionera.
A través d’instal·lacions immersives, projeccions, so, robòtica i experiències audiovisuals, «Digital After All» va reunir artistes i col·lectius que exploren els límits de les possibilitats de la cultura digital contemporània. Les obres presentades abordaven qüestions com la intel·ligència artificial, la memòria del patrimoni, la crisi ecològica, els comportaments col·lectius i la materialitat sovint invisible de les tecnologies que configuren la nostra vida quotidiana.
Més que una exposició, «Digital After All» va convertir la Tabacalera en un espai d’experimentació i trobada, on l’art digital es desplegava com una experiència sensorial i alhora com una invitació a pensar críticament el món contemporani.
Es presentaven cinc propostes que exploraven diferents maneres d’entendre la relació entre tecnologia, percepció i món físic:
Lux Mundi, una obra col·laborativa d’Alba G. Corral, Desilence, Hamill Industries i MASSO amb música de Tarta Relena, reinterpretava digitalment les pintures romàniques de Sant Climent de Taüll mitjançant llum, imatge i so. Un mapping projectat sobre una reproducció a escala de l’absis, amb tres propostes que tenien poca relació entre elles, probablement amb una durada excessiva, i on només la música de Tarta Relena aconseguia unificar l’experiència. Música inspirada en el cançoner tradicional mediterrani, que actua com un fil conductor temporal entre passat i futur, i contribueix a esmorteir l’efecte de casa de nines que impregna el conjunt.
Cascade, de Marc Vilanova, és una instal·lació immersiva que tradueix els infrasons dels salts d’aigua en una arquitectura lumínica travessable. El so invisible es converteix en espai físic i visual, permetent al visitant entrar dins d’un sistema sensorial expandit. La peça destaca pel joc d’escales entre el micro (les vibracions imperceptibles) i el macro (l’espai lumínic que envolta el cos), generant una experiència gairebé sinestèsica on es difuminen els límits entre veure, sentir i escoltar. Peça emblemàtica, quan una bona idea s’executa amb solvència el resultat sempre és bo.
Slow Violence, de Hamill Industries, reflexiona sobre les formes lentes i persistents de degradació ambiental associades a l’antropocè. L’obra construeix una imatge de gran impacte visual, gairebé hipnòtica, que remet a determinades produccions documentals, en què la natura es mostra en tota la seva intensitat i escala. En aquest cas, però, el que s’hi revela és una realitat més inquietant: processos invisibles o poc perceptibles que transformen el planeta de manera constant, com si fossin llavors que germinen a gran velocitat fins a colonitzar el paisatge.
La proposta juga amb el contrast entre l’escala monumental de la imatge i la nostra experiència quotidiana, habitualment mediada per pantalles petites i fragments visuals breus.
En aquest sentit, el projecte té com a punt fort la capacitat de confrontar l’espectador amb una imatge immersiva i desbordant, que obliga a replantejar la relació entre mirada, temps i territori. Slow Violence, juga excessivament amb l’escala, però més que un projecte fallit, es pot entendre com una peça que aposta deliberadament per la tensió visual i conceptual, i ens situa davant d’una natura que ja no és només contemplada, sinó també alterada i accelerada pels processos humans contemporanis.
A Needle in a Haystack, de Varvara Guljajeva i Mar Canet, presenta un robot que intenta trobar una agulla en un paller. La peça utilitza aquesta metàfora per qüestionar els límits de la intel·ligència artificial. El robot actua de manera metòdica però ineficient, i posa en evidència la distància entre les promeses d’eficiència tecnològica i la complexitat del món real. L’obra destaca per la seva ironia i per la seva capacitat de convertir el dispositiu robòtic en un mirall crític de la nostra relació amb la informació, la cerca constant i la saturació de dades.
A escala estètica, la peça combina una simplicitat formal gairebé ascètica amb una gran densitat conceptual, cosa que en reforça la força discursiva. És una obra que no només mostra un dispositiu tecnològic en acció, sinó que el converteix en un mirall crític de les nostres expectatives sobre la intel·ligència, l’eficiència i la pròpia capacitat de comprendre el món. La millor proposta de l’exposició.
Finalment, Eixam, del Col·lectiu Axolot, explora la intel·ligència col·lectiva a través d’un conjunt de petits robots autònoms que es comporten com un organisme únic. Inspirada en sistemes naturals com els eixams d’abelles o els bancs de peixos, la instal·lació mostra com comportaments simples poden generar patrons complexos i emergents sense necessitat d’un control central. L’obra qüestiona la noció d’autoria i jerarquia, i proposa una intel·ligència distribuïda que sorgeix de la interacció entre elements. En aquest sentit, es pot llegir com una metàfora de la societat digital contemporània, en què les dinàmiques col·lectives són imprevisibles i constantment canviants.
