Centre d’Art Tecla Sala. L’Hospitalet de Llobregat. Del 12 de juny al 2 de novembre de 2025.
Aureli Ruiz desenvolupa, sistemàticament i des de fa anys, un diari visual anomenat Quadernària, on explora el seu imaginari visual a través de microdibuixos fets en fulls translúcids. Aquest treball constant determina un vocabulari visual, personal i abstracte, amb regles internes que configuren una gramàtica estricta amb la que reflexiona sobre les condicions humanes contemporànies. Per preparar l’actual exposició, l’artista va iniciar una autoprospecció, amb un enriquidor diàleg amb Teresa Blanch, comissària de l’Observatori del Centre d’Art Tecla Sala, en un exercici de relectura i síntesi del seu llenguatge intern, per extreure’n les constants essencials que es materialitzen en aquests «El Cultiu de si», exposició que recull peces elaborades explícitament per la mostra, amb elements precedents, en algun cas de l’any 1991.
A partir de mitjans dels anys noranta, l’obra d’Aureli Ruiz s’endinsa en una crítica intuïtiva i avançada del pas de l’era analògica a la digital. Detecta com la nova connectivitat global transforma l’individu en un subjecte hiperactiu i descontextualitzat, i com l’art pot donar forma a aquestes tensions. Els seus dibuixos, abans més propers a formes naturals, esdevenen un mirall simbòlic dels nous fluxos digitals, reflexionant sobre l’impacte dels codis, la virtualització, les fake news, la vigilància o la pèrdua de la privacitat. L’artista recull i transforma aquestes experiències en una microescriptura gràfica persistent que denuncia l’alienació contemporània. La peça Data-driven society (1991-2025), que ens dona la benvinguda, consta d’una targeta de programació Fortran per a ordinador IBM, i un dibuix a tinta xinesa sobre paper sulfuritzat i lletres Dymo, on el llenguatge intern de l’artista, només intel·ligible en un cert univers on imperen normes i vocabulari que desconeixem, s’equipara al de les targes perforades del llenguatge de programació Fortran, que no podem desxifrar sense l’ajuda d’una màquina, d’un ordinador.
L’exposició presenta, per primera vegada, els grans dibuixos murals de Ruiz, sorgits de centenars d’ideogrames traçats entre el 2001 i el 2022 als quaderns Quadernària. Aquests dibuixos performatius funcionen com a sistemes vius, transitoris i seqüencials, que donen cos a una crítica visual de les formes de violència digital i de la saturació informativa. El treball evidencia com la nostra percepció ha estat colonitzada i com el cos i la màquina ja no són entitats separades: amb una textura plàstica propera a la pell animal ràpidament percebem que es tracta de plastilina, mentre varetes metàl·liques perforen les parets com si fossin les agulles d’un acupuntor. Ruiz articula així una mirada profunda sobre la fragilitat subjectiva i la dissolució de les relacions humanes en l’entorn digital.
Amb un traç personal i una sensibilitat cinètica, els dibuixos evoquen fluxos, nodes, friccions i sistemes oberts, com si fossin presències vives o energies que muten. L’artista treballa des d’una percepció que transcendeix la visualitat, deixant emergir una gramàtica orgànica que alhora critica i parodia la hiperconnectivitat global. Aquesta fusió es manifesta també en els materials de l’exposició: plastilina blanca, carbó, argelagues o troncs d’ametller, matèries tèrboles i vives que connecten amb una memòria arrelada en el territori i la natura, que en peces com Autoplàstia- Subjectes de rendiment, mostren múltiples capes i lectures: des del quadrilàter de boxa, a les al·lusions a Peter Sloterdijk, que en l’assaig Has de canviar tu vida (Ed. Pre-Textos, 2012) recupera el gir ascètic que parteix de la revifalla de les “pràctiques espirituals” que els filòsofs solien compartir amb els seus deixebles, com en temps de Plató, Aristòtil o Epicur, en un combat dialèctic. O inspirant-se en Michel Foucault, que va iniciar estudis sobre les pràctiques de si mateix, que més endavant anomenaria biopolítica, per explicar les transformacions de les formes de govern modernes, definides pel desenvolupament de tot un conjunt de tecnologies, pràctiques, estratègies i lògiques polítiques orientades al control i la gestió de la vida. En aquesta revifalla, que té un component mediàtic, també veiem a quasi tot Byung-Chul Han (des de Vida contemplativa a La societat del cansament). I si, també veig, en capes inferiors al boxejador Arthur Cravan.
El treball de Ruiz s’allunya del dramatisme i adopta una ironia lúcida: els seus microdibuixos són càpsules de temps que documenten les mutacions i dependències d’un món en xarxa. Són petites formes que, sota la seva aparent fragilitat, amaguen una mirada crítica que dissecciona els imaginaris que ens governen. Cada peça és un apunt, una nota que revela allò que sovint passa desapercebut, i que, tanmateix, configura les nostres rutines i comportaments. En definitiva, una magnífica exposició que planteja una tensió entre l’atordiment tecnològic i una possible cura a través de l’art, i recorda que la crítica estètica pot convertir-se en resistència davant del capitalisme cognitiu. Ruiz ens convida a repensar la relació amb les pantalles i els fluxos de dades, i a sospesar fins a quin punt podem escapar de la seva seducció, com en la peça Dorsalitzar (adossement) on un ring de boxa que és a la vegada llit d’argelagues és la imatge especular d’un llit lleuger en el capçal del qual es projecta l’esquena ―travessada per una vareta metal·lica― d’un dorment . Els seus dispositius expositius articulen un ecosistema viu de signes, miralls, codis i restes, que ens confronta amb la condició especular i intercanviable del jo contemporani. En aquesta xarxa de referències creuades, l’espectador s’enfronta a la pròpia imatge multiplicada i distorsionada, i potser troba un espai per a la pausa, la reflexió i la possibilitat de reconfigurar-se.
[Artiga 44]
