Mèdol Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona. Del 5 de juny al 24 d’agost de 2025.
Potser una de les claus de la sòlida proposta d’Ester Ferrando par a Mèdol, és la intervenció realitzada sobre el mur de la tercera sala, consistent a obrir una porta per poder veure què hi ha darrere la paret, una acció que l’artista ha situat al final de la intervenció titulada Quan les llum enceguen. Què hi veiem a través d’aquesta obertura? Les plaques de guix laminat que recobreixen la sala, el mur de maons estructurals de l’edifici, cadires i bastides emmagatzemades, fustes diverses, una finestra tancada, l’ancoratge de les pròpies plaques. Tot plegat convida a una reflexió —amb una ironia subtil o si voleu un punt de mala llet— absolutament necessària per fer-nos pensar en què hi ha darrere d’una exposició que, en alguns moments, podria semblar excessivament complaent.
Per trobar un gest amb una càrrega conceptual similar m’agradaria remuntar-me a l’any 2013, quan una artista de la mateixa generació que Ferrando, Dora García, presentava The Green Door a la galeria ProjecteSD. En l’espai que li havien assignat —un racó habitualment sense ús, ocupat sovint per un paraigüer—, Dora García hi col·locava una porta verda de fusta corrent, destinada a no conduir enlloc, a romandre tancada. El valor d’aquella porta no residia en ella mateixa, sinó en allò que amagava, en el que hi havia al darrere.
Què era, això que quedava ocult, en la peça de Dora Garcia i que Ester Ferrando ens vol ensenyar amb la seva intervenció? Potser aquell racó inaccessible que desitjaríem explorar només pel fet de no ser-hi convidats; potser les associacions que evocava: algunes evidents —Behind The Green Door (1972), dels germans Mitchell—, d’altres menys —The Green Door (1906), d’O. Henry; The Door in the Wall (1911), de H.G. Wells; Green Door (1956), de Jim Lowe—, i d’altres que entren en el terreny de la pura conjectura. Sí, soc conscient que algú podria rebatre-ho: veiem que hi ha darrere de la paret, darrere de les aparences, però dubtem. El mateix que ens passa quan recorrem la sala envoltats de finestres translúcides en un simulacre de passejada nocturna pels carrers d’una ciutat i observem les finestres tancades dels veïnat. La nostra atenció es concentra en allò que no vèiem. Allò que queda ocult sota múltiples “capes d’invisibilitat”, en paraules de Maria Teresa Muñoz (en Escritos sobre la invisibilidad. Arquitectura y ocultación, Abada, 2018).
Tanmateix, la curiositat de l’espectador té un límit: aviat dona pas a records personals, associats a la necessitat de preservar un espai íntim, un lloc propi on la memòria —reflectida en la d’Ester Ferrando— retroba objectes oblidats o deliberadament arraconats. Rampoines sense valor aparent, inútils per als altres, però carregades de significat per a qui les conserva. Com aquell Rosebud de Ciutadà Kane que ens evoca Joana Hurtado, curadora de l’exposició, en el seu text: símbol d’allò fràgil i valuós que pot desaparèixer fàcilment. Són coses que només nosaltres sabem estimar, i que —com la cèlebre escena de Blade Runner— corren el risc de perdre’s per sempre… «com llàgrimes en la pluja».
Convé retenir-ho a la memòria, repetint-ho una vegada i una altra en veu alta, com la brillant peça Per recordar, mentre les llums i les veus s’escolen per les parets i ens deixen entreveure alguna cosa del que realment va passar, del que hi ha rere els nostres records —o potser dels nostres somnis?—, que, com a la caverna de Plató, no són sinó un reflex de la realitat. Màrius Domingo [Artiga 44].
