Ressons d’un país callat: Terra de llorers, de rebrots i d’esporgades
Llorenç del Penedès, 18 i 19 de juliol de 2025
Aquest cap de setmana, Llorenç del Penedès ha tornat a esdevenir espai de memòria viva i artísticament insurgent. Terra de llorers, de rebrots i d’esporgades ha reunit veus, cossos i mirades per reconstruir, no pas un passat fossilitzat, sinó un present que encara interpel·la. El cementiri municipal va obrir el silenci divendres al vespre amb un homenatge a les fosses comunes. Allà, la veu de Meritxell Gené, les accions d’Àlvar Calvet i Aureli Ruiz, i les paraules dites, van fer de la terra un espai de comunió i denúncia.
L’endemà, la memòria es va desplegar pel poble com un mapa afectiu. De plaça en plaça, de carrer en carrer, es van anar encadenant accions artístiques, teatre, música, investigació històrica i evocacions íntimes que posaven nom, rostre i sentit a les esquerdes d’un país ferit. El toc de pregó de Gerard Romero va obrir el recorregut, que va incloure homenatges a figures com Amadeu Sicart Nin, els deportats als camps nazis, o Carme Romeu. I en cada parada, un gest: un poema, una acció, una campana, un brodat, una peça teatral, una mirada al cel.
Aquest projecte, impulsat per Ramon Sicart i Batet, articula un vincle entre història local i arts contemporànies. No es tracta de representar el passat, sinó d’activar-lo des del present, com ho fan les obres exposades a Cal Marsal, amb artistes com Jordi Abelló, Antonio Alcaraz, Ester Ferrando, Miquel Garcia (imatge de sota), Michael Kirkegaard (imatge que obre aquesta entrada) o Olga Olivera-Tabeni, entre molts d’altres.
El llibre que acompanya l’exposició, Terra de llorers, de rebrots i d’esporgades, n’és un compendi plural i profund, amb textos que van des de l’arqueologia del nom de Llorenç fins als relats de resistència contra l’espoli franquista, passant per les històries silenciades de mestres, cooperativistes o deportats.
Llorenç ha demostrat, per segon any consecutiu, que la memòria pot ser una pràctica viva, situada i transformadora. Entre llorers i rebrots, entre ferides i esporgades, hi batega un compromís que va més enllà de la commemoració: fer de la cultura una eina per mirar el món amb ulls oberts, per escoltar allò que encara no ha estat dit, per reparar el fil trencat entre la història i la vida.
