26
gen.

Julio Antonio – Stendhal | 1919-2019 | MAMT

Escrit per : Altacapa a: Exposicions l'any: 2019

JULIO ANTONIO – STENDHAL | 1919-2019 Exposició en el marc del centenari de la mort de Julio Antonio. És la proposta del Museu d’Art Modern de Tarragona, que sota el comissariat de Blai Rosés, convida a 12 artistes vinculats a l’escultura a elaborar una proposta basada en Julio Antonio i la síndrome de Stendhal. El resultat és molt engrescador i les peces produïdes són excel·lents. La iniciativa del MAMT mereix un aplaudiment. La majoria d’artistes són companys de generació (nascuts als seixanta) o molt propers, amb els que comparteixo imaginari visual i context social i cultural. Amb molts també una bona amistat. Com que les inauguracions són sempre una bogeria i encara no tinc el catàleg només puc fer una crònica basada en les primeres impressions. La peça que m’emportaria a casa és la de l’Àngel Pomerol (imatge de dalt).

També són impressionants les obres d’Ester Ferrando, delicada, contundent i elegant (imatge de dalt) i la subtilesa de la peça de Roger Caparó (aquí sota).


L’exposició mostra peces de: Roger Caparó Ferrant (Riudoms, 1975); Miquel García Membrado (Barcelona, 1975); Àngel Pomerol Sánchez (Tarragona, 1961); Ester Fabregat (Tarragona, 1977); Federico Sancho Gómez (Madrid, 1979); Javier Muro (Pamplona, 1968); Ester Ferrando (Reus, 1972); Salvador Juanpere (Reus, 1953); Albert Macaya (Barcelona, 1961); Eduard Valderrey (Barcelona, 1963); Manel Margalef (Amposta, 1963); Josep Cerdà (Tarragona, 1954).

Like this:
Share this:

Fantastic Voyage (20th Century Fox, dirigida per Richard Fleischer, música de Leonard Rosenman, 1966) és una pel·lícula deliciosa de la qual recordareu la trama:

“La Unió Soviètica i els Estats Units han desenvolupat la tecnologia necessària per disminuir els objectes de grandària, però el valor d’aquestes troballes és limitat, ja que després d’un termini de 60 minuts tornen a la mida original. El científic Jan Benes ha descobert com aconseguir que la durada de l’efecte sigui il·limitada en el temps, però com a conseqüència d’un intent d’assassinat ha quedat en situació de coma per un hematoma cerebral. Per salvar la seva vida, un equip format per Charles Grant (Stephen Boyd), el capità i pilot Bill Owens (William Redfield), el Doctor Michaels (Donald Pleasence), el cirurgià Peter Duval (Arthur Kennedy) i la seva ajudant Cora Peterson (Raquel Welch) formen la tripulació d’un submarí nuclear anomenat Proteus que va ser dissenyat primitivament per a exploracions oceàniques. El submarí i la seva tripulació són reduïts de mida i introduïts en el torrent sanguini de Jan Benes, disposen d’una hora per arribar als teixits danyats del cervell i aconseguir la seva curació abans de tornar a la seva grandària natural”.

Asimov va desenvolupar la trama en un llibre del mateix títol i Dalí va pintar un quadre inspirat en la pel·lícula.

Fantastic Voyage ens permet entrar per primera vegada dins del cos humà,  transportant al nostre interior —d’acord, a l’interior del Jan Benes— a un grup de persones que arrosseguen passions i pors, la mateixa estètica i una idèntica relació de poders, que provenen de l’exterior i ens han estat inoculades sense que siguem conscients ja que estem en coma —bé, el científic Benes— i no podem fer res per evitar-ho.

La projecció Pinzellades perdudes de Jordi Abelló entra en el torrent sanguini de la pintura, com si tripulés un particular Proteus, i ens ensenya el que normalment no veiem. Però el que ens mostra no és casual, aquí també hi ha passions i pors. Encerts, errades, trobades casuals, camins que es bifurquen, una meta que és el camí recorregut. I també una estètica i una relació de poders, que amb una acció performativa es posa de manifest fent una única projecció en una sala buida, sense espectadors, evidenciant l’art que persegueix un públic que no existeix, com si l’existència d’aquest públic fantasmagòric justifiqués a l’artista i a l’obra creada. Estem en coma i acceptem la precarietat en què vivim sense revoltar-nos. La projecció hipnòtica de Pinzellades perdudes ens recorda que davant nostre hi ha coses meravelloses que no veiem, coses que passen desapercebudes i que no interessen a ningú. Bé, a Jordi Abelló sí.

Like this:
Share this:

20
gen.

Passant la tarda amb Harry Nilsson

Escrit per : Altacapa a: Música l'any: 2019

Els dies de pluja també tenen el seu encant, et permeten posar ordre en la batcova i retrobar un vell disc de Harry Nilsson.

Like this:
Share this:

Els nens de la meva generació vam créixer recitant allò de “Volverán las oscuras golondrinas / en tu balcón sus nidos a colgar, / y otra vez con el ala a sus cristales / jugando llamarán”.  Aquí orenetes no se’n veuen gaires, el que hi ha són estornells, cotorres, coloms, gavines i algun ànec despistat. Després de molt de temps sense fer-ho he tornat a la cançó (Cuando mueren) las malditas golondrinas [del disc Tenía tanto que darte de Nena Daconte (lloc oficial)], deliciosa. Hi ha algú per aquesta banda del món que no tingui ganes d’escoltar una cançó amb aquest títol? El cas és que estava pensant en això que es diu “amor” —que com podeu veure no puc escriure sense posar cometes— quan m’ha vingut al cap la cançó de Nena Daconte. Si el repte era definir “amor” em rendeixo. A la teoria de camps i a les equacions de camp d’Einstein m’hi podria enfrontar amb més èxit. Potser l'”amor” no són totes aquelles papallones (les golondrines dels romàntics del segle XIX) que esperem tenir a la panxa i que ens han de portar cap als núvols, potser és més com un grapat de gavines que pugen molt a amunt en el cel, i criden, són inconscients i esbojarrades, i de tant en tant volen a ras de terra i ataquen als coloms o es barallen amb un gat o un gos. I no sabem per què ho fan, però mirem com hipnotitzats, com si fos un gran espectacle de la natura.

Like this:
Share this:

13
gen.

A vegades…

Escrit per : Altacapa a: Altacapa l'any: 2019

A vegades la tarda del diumenge té un cert encant.

Like this:
Share this:

12
gen.

Parlem contemporani| Convent de les arts | Alcover

Escrit per : Altacapa a: Exposicions l'any: 2019

Novena sessió del cicle d’arts Visuals Parlem Contemporani al Convent de les Arts d’Alcover. Com a introducció Ipse, ipsa, ipsum, una acció contundent que qüestiona la identitat i les seves transformacions de la ma de Mireia Zantop. Per continuar quatre instal·lacions que completen el menú del dia: so, dibuix, escultura i cistelleria.

En Nil Joan ens porta EL Temps és OR, el lloc de treball industrial transportat i comprimit. La Cristina Ferré, en mostra De la por al fàstic, qüestionant les coses que ens fan fàstic i com es transformen en por.

Marie-France Veyrat, amb l’Elogi al Brutalisme canvia escala, textura i materials de l’ordre arquitectònic del brutalisme. Al claustre trobem la peça de Cristian Real, Mirall refugi, construïda de forma delicada amb branques de morera i vímet.

Grans propostes, bon matí en excel·lent companyia.

Like this:
Share this:

08
gen.

Mark Fisher | Realismo capitalista

Escrit per : Altacapa a: Llibres l'any: 2019

Mark Fisher (11 de juliol de 1968 – 13 gener de 2017) és un dels assagistes més interessants del segle XXI, crític i teòric de la cultura, el seu treball no deixa indiferent a ningú. Realismo Capitalista ¿No hay alternativa? (Ed. Caja negra, 2018 | 152 pàg.) és un dels seus llibres més coneguts. Val la pena llegir-ho atentament. Aquí [Mark Fisher’s “K-Punk” and the Futures That Have Never Arrived] podeu donar una ullada a la crítica que va fer Hua Hsu en The New Yorker fa un parell de setmanes.

“Deluze observa que las sociedades de control delineadas per el mismo Kafka, pero también por Foucault y por Burroughs, operan sobre la base de la postergación indefinida. Por ejemplo: la educación es un proceso de toda la vida; la capacitación para el trabajo abarca toda la vida laboral; el trabajo sigue en casa, se trabaja desde la casa o se está como en casa en el lugar de trabajo, etc.”

Like this:
Share this:

08
gen.

Ets un artista… i exposes al MAMT

Escrit per : Altacapa a: Educació|Exposicions l'any: 2019

Un any més la proposta Ets un artista… i exposes al MAMT omple les sales del Museu d’Art Modern de Tarragona de famílies. Felicitats als participants i al museu per la iniciativa!

Like this:
Share this:

06
gen.

Reis 2019

Escrit per : Altacapa a: Poesia l'any: 2019

El 2019 arriba amb esperança i canvis. Reflexió, relax. Dos poemes de Joan Margarit per començar l’any:

L’ÈPOCA GENEROSA

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Like this:
Share this:

02
gen.

Albert Saludes | retrats

Escrit per : Altacapa a: Activitat gratuïta!|Fotografia l'any: 2019

70 tarragonins davant la càmera, retrats amb personalitat els que exposa Albert Saludes al Tinglado 1 del port de Tarragona [fins el 17 de febrer]. Realitzats amb molta cura, tenen un punt d’intemporals, com volent fixar en la memòria el ara i aquí del que està passant rambla amunt i rambla avall. Gran treball.

Like this:
Share this:

Arxius


  • JAUME PALAU: "Work in progress" és el colofò d' or que tanca un llibre magnific: "Casa de citas". Gràcies a tots el que van compartir el meu somni i em van ajud
  • JAUME PALAU: Aquest escrit és el colofó d' or que tanca el magnífic llibre titulat "Casa de citas". Gràcies a tots els que van compartir el meu somni ajudant-m
  • ester: Vaig anar a veure aquesta pel·lícula amb els alumnes de segon de batxillerat artístic. Va ser tot un descobriment.

Sobre aquest bloc

Altacapa és un bloc d'art que es fixa especialment en el que passa pel Camp de Tarragona. També és un lloc que recull pensaments personals sobre temes com Groenlàndia o John Keats, coses que hi ha per aquella part tan gran del cervell que segons els científics pràcticament no fem servir.

[altacapa FAQ]