Sempre havia tingut ganes de fer licor de mores. Com que dissabte vam agafar mores al bosc que envolta Prades, doncs dit i fet. La recepta és molt senzilla, per preparar dues ampolles de 3/4 de litre fa falta 1/2 quilogram de sucre blanc, 1 litre d’aiguardent, 1/2 litre d’aigua, canyella en branca, pela de taronja. I clar, més o menys 1/2 quilogram de mores.

1.- Cal rentar bé les mores per treure la pols i terra que poden tenir.

2.- En una cassola posem el 1/2 litre d’aigua, el sucre, una branqueta de canyella (jo no poso massa per què no vull que la canyella doni massa sabor) i la pela de taronja. Es fa bullir uns 10 minuts, a mig foc, remenant de tant en tant per assegurar que el sucre es desfà totalment. Ho apartem del foc i deixem que es refredi una mica.

3.- Fiquem en una ampolla de coll ample 250 grams de mores, la meitat de l’aigua amb sucre, i terminem d’emplenar amb l’aiguardent.

4.- Es deixa reposar 10 dies, es cola i posem el licor en ampolles.

Passats 3 mesos està llest.

Aquest matí, quan anava cal a la feina, he vist aquest graffiti al carrer colom.

Un plaer aixecar-se al matí i llegir la intel·ligent crítica que fa avui al Diari de Tarragona Juan González Soto de l’exposició de Marcel Pey.

[Tinglado 2 | Moll de costa | Tarragona][del 17 d’agost al 7 d’octubre][dimarts a dijous de 10 a 13h | divendres i dissabte 10 a 13h i 17 a 20 | diumenge i festius d’11 a 14h]

Moltes vegades el teatre contemporani i l’art visual tenen un punt de connexió que es barreja amb la performance, la música, la dansa, el cinema i la televisió. Aquestes connexions produeixen espurnes que et deixen electrificat quan menys t’ho esperes. Aquest any a la Fira del teatre al carrer de Tàrrega m’ha passat unes quantes vegades. “Los Moñecos” van presentar We-ding (la imatge de da’alt), espectacle que es representa al mig de la plaça major,  amb una posada en escena provocativa, amb humor i una certa violència, amb tendresa, amb sorpreses i amb ganes de qüestionar el que donem per acceptat. Un deliri. Un plaer poder saludar a Sarah Anglada i Miquel Fiol, els artistes que posen en peu la funció amb eficàcia i idees clares.

Un altre exemple: Peregrins, de “The KTO Theatre” amb scrip, direcció i selecció musical de Jerzy Zoń, on l’absurd de la vida contemporània es treu la seva màscara grotesca, brutal i destructiva i ens ensenya el que hi ha sota la superfície i no volem veure. Una delícia.

Els anys seixanta del segle XX van representar, a nivell artístic i cultural, un impuls renovador que va canviar la societat occidental com poques vegades ha passat. Aquella onada encara perdura i artistes com Marcel Pey, que tenia 20 anys l’any 1968, ha explorat durant 4 dècades, amb un llenguatge propi, els mites i els ídols creats —i sovint caiguts— d’aquella època, les seves arrels i com han evolucionat. Gran treball d’Assumpta Rosés al davant del comissariat de la mostra. No us la perdeu.

[Tinglado 2 | Moll de costa | Tarragona][del 17 d’agost al 7 d’octubre][dimarts a dijous de 10 a 13h | divendres i dissabte 10 a 13h i 17 a 20 | diumenge i festius d’11 a 14h]

Vaig al super a comprar peix, no hi ha ningú fent cua. La peixatera em mira, em somriu, i em pregunta quin número de torn tinc. No tinc cap, li dic mirant sorprès a banda i banda. Sóc l’únic client. Necessita un, diu, mentre amb la ma indica el dispensador de números. M’acosto al dispensador i n’agafo un tiquet. La noia prem un botó al costat de la caixa registradora i crida: trenta-u. Jo tinc el trenta-set. Ella continua: trenta-dos, trenta-tres, trenta-quatre, trenta-cinc, trenta-sis. En una pantalla lluminosa van apareixen els números. Quan arriba al trenta-set aixeco la ma. Ara sí, diu. Em despatxa amb molta amabilitat. Després de dinar recordo que tinc que passar la ITV del cotxe. Amb el mòbil demano cita. 14 de setembre a les 18.30. A l’instant m’arriba un sms: “Li hem enviat un correu electrònic per què confirmi la seva cita amb l’enllaç que li hem enviat”. Em subscric a un diari electrònic: cal emplenar un seguit de camps. Adreça de correu electrònic, telèfon mòbil, contrasenya, repetir contrasenya, i finalment introduir un codi CAPTCHA, «Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart» o sigui «test Turing públic i automatitzat per diferenciar a màquines d’humans».  Això del CAPTCHA és fantàstic. Un ordinador selecciona un fragment de text a l’atzar —una imatge fotogràfica un pel distorsionada—  en què veiem cinc o sis lletres que l’usuari ha de reproduir en una casella. Sembla ser que cada minut milers de persones, alguns centenars de milers potser, utilitza el test CAPTCHA. Els fragments de text provenen d’arxius que s’estan digitalitzant automàticament, quan l’ordinador que està realitzant la digitalització troba una distorsió, una paraula il·legible (una taca en el paper, un canvi brusc en la coloració de la tinta o un problema semblant) envia un missatge de forma autònoma amb una imatge de la paraula (o paraules) que es transformen en test CAPTCHA per tal que un humà ho interpreti. D’aquesta manera l’ordinador pot saber si ets un humà o un ordinador com ell.

Vaig a renovar la targeta d’aparcament. A les oficines llargues cues, es nota que ha arribat setembre. En un banc un nen d’uns set anys espera que la seva mare enllesteixi la gestió. El nen està pensant en les seves coses, amb cara d’avorrit. La mare de la criatura —just davant meu—, es gira cap al nen i li diu: Gerard, vols que et deixi el mòbil i així et distreus?

La fotògrafa Brigitte Bauer explora amb mirada nostàlgica les relacions que s’estableixen amb el paisatge, ciutats construïes per capes que superposen moments diferents, estrats mil·lenaris al costat d’edificacions molt recents, que comparteixen espai amb persones anònimes que també s’han construït amb vivències dispars que van sumant, modificant, erosionant, apedaçant, formant un tot nou cada dia.

[Fundacio Forum per la Fotografia][https://www.facebook.com/FundacioForvmPerLaFotografia][C/ d’en Granada, 11 43003 Tarragona][comissâria Chantal Grande][15 de juny al 30 de setembre 2018]

[Encara no hem posat la data i hora en solfa !!]

Fa uns dies vaig trobar per casualitat —en la llibreria La Caverna de Tarragona— Función de uno, equis, ene (Ed. Javalambre, Saragossa, 1973) de Gabriel Celaya. El poemari explora, segons l’editor Javier Climent,  les relacions quasi matemàtiques entre “uno” (l’individu), “ene” (els altres) i “equis” (la incògnita secreta, el misteri anomenat per molts déu). Bons records i una certa nostàlgia pel poeta que volia canviar el món amb la poesia com instrument.

Pero tu existes ahí. A mi lado. ¡Tan cerca!
Muerdes una manzana. Y la manzana existe.
Te enfadas. Te ríes. Estás existiendo.
Y abres tanto los ojos que matas en mí el miedo,
y me das la manzana mordida que muerdo.
¡Tan real es lo que vivo, tan falso lo que pienso
que —¡Basta!— te beso!

El llibre compta amb potents il·lustracions d’Enrique Todó.

La figura de Josep Guinovart creix amb el pas dels anys i les seves obres guanyen actualitat. Ara tenim l’oportunitat de veure una selecció de peces d’aquest artista que tenen dos eixos que conflueixen: la terra i el mar. En la intersecció trobem la mare natura, o si voleu la natura creadora, el contacte amb la vida quotidiana i la recerca del que tenim més a prop i moltes vegades rebutgem. En aquest sentit Guinovart és un visionari que estira la ma i agafa el que te davant, transformant-lo en alguna cosa nova que ens fa pensar.

[Museu d’Art Modern de Tarragona | C/ Sta Anna, 8| Tarragona][Inner Landscapes][del 19 de juny al 30 de setembre de 2018]