Lídia Porcar presenta al vestíbul del CRAI del campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili l’exposició “Un dimanche après-midi à l’Île de la Grande Jatte”, una proposta artística que pren com a punt de partida la famosa obra de Georges Seurat, però que la reinterpreta des d’una mirada crítica i contemporània, per explorar la relació entre el cos, l’espai i la representació del paisatge social. No es tracta només d’un homenatge formal, sinó d’un exercici de desplaçament simbòlic, de relectura i de reconfiguració poètica.
El títol ens transporta, d’entrada, a una escena aparentment idíl·lica: una tarda dominical a la vora del riu, un espai de lleure i contemplació. Però en la proposta de Porcar aquest espai es transforma, es fractura i es desborda. L’artista ens convida a sortir de la superfície ordenada de la pintura per endinsar-nos en els marges, en les absències, en les veus que no van ser representades. És aquí on l’exposició activa una mirada contemporània sobre la memòria, la vida urbana i la naturalesa com a escenari simbòlic i espai de conflicte.
Lídia Porcar entén el paisatge no com una categoria estètica fixada, sinó com un camp de forces, un lloc travessat per relacions socials, emocions i ferides. Així, el que en Seurat era una escena de quietud burgesa, aquí esdevé una constel·lació de fragments, de restes, d’interrogants.
L’exposició s’articula mitjançant dibuixos realitzats amb ordinador i collages que remeten a l’arquitectura i a l’urbanisme, al territori i a les formes de presència i absència en l’espai públic. Les figures esdevenen ombres, siluetes, gestos interromputs. La gespa, l’aire, l’ombra dels edificis s’intueixen més que no pas es representen, i el paisatge deixa de ser una superfície per convertir-se en una matèria viva, ferida, que reclama atenció. Sempre en perill, sempre a punt de deixar-nos.
Aquesta exposició no només reformula el clàssic de Seurat, sinó que ens interpel·la com a observadors. Ens demana quina mirada sostenim sobre l’espai públic, sobre el paisatge, sobre l’altre. Sobre la destrucció. I en fer-ho, ens obliga a prendre partit, a intervenir, a imaginar altres escenaris possibles.
“Lídia Porcar emplena les llibretes de la nostra infantesa amb dissenys d’una altra època. Alçats d’arquitectura modernista, avions de companyies que ja no existeixen, cercles i creus, es distribueixen entre línies i quadrícules, ens recorden el paper estampat a l’habitació d’un nounat, també a les figures surant ingràvides dels primers videojocs; els cerca a revistes, a llibres vells, als inicis d’internet
Augmenta els dibuixos i els estén per les vidrieres del CRAI com a part d’un dels seus experiments. Com si fossin cartells informatius, o pòsters convocant una vaga universitària, les fulles quadriculades conquereixen aquesta sala. Recordant-nos a un primer pla de les pinzellades de La grande Jatte, o a les fotografies del Blow Up d’Antonioni, les figures ampliades de Porcar es distorsionen; la baixa resolució embruta la trama, afegeix capes i significats
Un dimanche après-midi a l’Île de la Grande Jatte, sembla parlar-nos de la tranquil·litat d’una tarda en un parc del Sena, de l’aparent innocència i alegria de figures infantils, però, si mirem amb atenció, es converteix en un encertat presagi, en un advertiment de futures violències, llistes per complir-se.“
[↑ text del full de sala d’Ana González Chouciño]
[CRAI | Campus Catalunya URV |Avda. Catalunya, 35 – 43002 Tarragona |977 55 95 24][del 14 d’abril al 10 de maig de 2025]
