La pintura de Maria José Ripoll s’articula com una arqueologia del paisatge interior. La seva obra, feta de línies precises i camps de color que s’articulen amb composicions geomètriques austeres, es desplega com si fossin mapes d’un territori oblidat, o potser d’un territori que encara no existeix. Cartografies imaginàries que, sota l’aparença de l’ordre, amaguen una profunda inquietud per la fragilitat, per les esquerdes que tota construcció porta dins seu.
Ripoll es mou en un espai de confluència, on dialoguen les formes de l’abstracció geomètrica de les avantguardes —Malevich, Mondrian, Albers— amb les poètiques contemporànies de l’espai i la memòria. Però a diferència de l’ambició utòpica de les primeres abstraccions, la seva pintura segueix l’estela de Rothko[1] quan afirmava adherir-se a la realitat de les coses i a la substància d’aquestes coses, així les obres d’aquest «Hortus conclusus» sorgeixen d’una mirada que observa la realitat contemplant el món amb esperança i serenor.
Com afirma Jorge Luis Marzo[2], tot mapa no només representa sinó que fabrica mons, imposa lectures, modela realitats. La pintura de Ripoll sembla moure’s en aquesta frontera incòmoda: és una construcció, sí, però també una fractura, un espai on la mirada es desorienta i la superfície pictòrica esdevé lloc de dubte, de preguntes sense resposta.
Podríem pensar les seves teles com paisatges interiors, on la llum i la matèria esdevenen presències latents, silencioses. Hi ha en la seva pintura una mena de sospir contingut, com el que travessa les pàgines de W. G. Sebald, on els paisatges són testimonis muts d’històries oblidades, d’absències que es fan visibles només en el detall, en l’esquerda, en la imperfecció aparentment mínima.
Així, la pintura de Ripoll no cerca representar el món, sinó generar espais on sigui possible la contemplació i la reflexió, on el gest pictòric es converteixi en una forma de resistència subtil davant del soroll exterior. Mapes que no volen guiar-nos, sinó convidar-nos a perdre’ns.
Màrius Domingo, comissari del cicle.
[1] Mark Rothko: Escritos sobre arte (1934-1969). Miguel López-Remiro (ed.), traducció de Jesús Carrillo y Eduardo García. Barcelona: Paidós, 2007
[2] Jorge Luis Marzo: La curva, patologías gráficas. Madrid: Cátedra, 2024.
[Maria José Ripoll | «Hortus conclusus»][ «Un altre lloc» Cicle d’exposicions al Círcol de Reus 2025][del 13 de juny de 2025 – 28 de juliol de 2025]
