Arribem a Hiroshima amb un “AVE” que en 1 hora i 30 minuts fa els quasi 400 Km que hi ha des de Kyoto. Hiroshima és una ciutat molt gran (1.200.000 habitants, amb una àrea metropolitana que supera els 2.000.000 d’habitants) i molt moderna. Fins que no arribes a l’Atomic Bomb Dome (a la imatge) i al parc de l’Hiroshima Peace Memorial, res sembla indicar que allí va esclatar la primera bomba atòmica de la història, el 6 d’agost de 1945. El resultat és prou conegut. 145.000 morts. He tingut tota l’estona una sensació molt estranya, que encara no se descriure. Crec que des de que tinc 10 o 12 anys he sentit parlar d’Hiroshima i Nagasaki, i per tant forma part del meu imaginari mitològic personal. De la visita al Museu de la Pau, amb tota la gent escoltant en silenci les explicacions dels seus guies, m’han impressionat les vitrines on es mostren records d’algunes víctimes, com ara la carmanyola d’un nen que anava al col·legi i al costat l’explicació de com la seva mare va reconèixer el cadàver carbonitzat del nen en veure la carmanyola del seu fill que el mateix noi havia decorat amb dibuixos…
En el Museu d’Art Contemporani d’Hiroshima (MOCA), on acabem el dia, la fotògrafa Ishiuchi Miyako mostra imatges d’objectes que van pertànyer a algunes de les víctimes. El resultat és sorprenent.
[de la web del MOCA]
