L’estiu passat vaig llegir Norwegian Wood, la primera novel·la que llegia de Haruki Murakami. Vaig trobar que estava molt ben escrita i que plantejava una història, ambientada en el Japó dels anys 60, molt creïble. Es tractava de la difícil relació que s’estableix entre Watanabe i Naoko, amb descripcions de la vida solitària que porten, sense obviar aspectes eròtics i components lèsbics –i homoeròtics– que en la cultura japonesa són –aparentment– millor tolerats que en la cultura occidental. Aquest any he llegit Sputnik Sweetheart, novel·la en què Murakami narra el triangle amorós que es produeix entre la jove Sumire i la madura Miau, i el narrador. Deixant de banda la trama –excessivament forçada des del meu punt de vista–, els personatges d’Sputnik Sweetheart volem semblar molt profunds parlant tota l’estona de sonates rares de Mozart i òpera, però jo els he trobat esquemàtics i superficials. Sumire, Miau i el narrador podríem dir que formen part de la classe alta japonesa “idealitzada”: a banda de japonès parlen amb fluïdesa anglès i francès, llegeixen literatura anglosaxona i francesa, escolten música clàssica i jazz, prenen vins d’amagades i caríssimes bodegues de Borgonya o la Toscana i tenen amants a tort i dret. Una mica em recorda la fauna que Woody Allen descriu a les seves pel·lícules de Manhattan, on els personatges estan sempre apunt d’escriure un llibre, mentre treballen en una editorial o en una galeria d’art i tenen amants a tort i dret. Nosaltres, sentimentalment parlant, ens sentim molt aprop de Woody Allen, cal dir que estant al Japó algunes persones amb les que vaig parlar de Murakami em van confessar que l’adoraven. Això em recorda una enquesta que vaig llegir fa poc a Time, segons la qual el 60 % de la població dels USA creu que forma part del 15 % amb més recursos econòmics.
