A time of innocence, A time of confidences

La qüestió es que dissabte a la tarda estava emboirat de nassos. Pel que es veu febrer no em prova: serà per la cançó Febrero de l’Habitación Roja, serà per Sant Valentí, serà per què l’estiu encara està lluny, serà pel genoll que sempre que fa fred em fa mal. En fi, vaig anar a fer un tomb acompanyat del meu inseparable i prehistòric ipod clàssic en modo selecció aleatòria. Quan vaig arribar al final del camí, on hi ha l’ermita, em vaig asseure en un banc i just en aquell moment va entrar la cançó Bookends Theme, de Simon & Garfunkel, de 1968, un dels millors anys del duo. Steve Jobs, des d’allà dalt, sempre vetlla per mi en els moments difícils. La cançó es va incloure com a bonus track del disc Bookends, sembla que mentre estaven gravant a l’estudi Old Friends [per cert, m’encanta: dos amics grans que es estan en un banc del parc recordant temps passats, mentre una bossa de plàstic vola per l’herba], Garfunkel va continuar tocant la melodia principal de la cançó i Simon va taral·larejar unes frases relacionades amb Old Friends. Un minut escàs. 36 segons en la primera versió. No sóc massa donat a la síndrome d’Stendhal ni als extasis de Santa Teresa. Sóc més d’emocionar-me davant una paella com cal. Bookends Theme, el paisatge feréstec, el fred de la tarda, una bandada d’ànecs salvatges —o ànecs que fugien d’una granja, ¿qui ho sap?— que va travessar en aquell moment el cel. Moment per recordar.

A time it was, and what a time it was, it was
A time of innocence
A time of confidences
Long ago it must be
I have a photograph
Preserve your memories
They’re all that’s left you

[Una traducció que he perpetrat:
Va ser un moment i quin moment va ser, ho era
Un moment d’innocència
Un temps de confiança
Fa molt que va ser
Tinc una fotografia
Preserva els teus records
Són tots els que t’han deixat]

[un fragment de Febrero:
Y aún así volvería a pasar
por el mismo camino
a buscar esa piedra
con la que quise tropezar
y si viene febrero temblaré de miedo:
lo desconocido es brutal
pero es mucho peor saber
que ya nada va a cambiar.

(La Habitación roja)]

Comparteix

Altacapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *