L’exposició de Cildo Meireles al MACBA amb la col·laboració del Tate Modern (fins el 26 d’abril), és una de les instal·lacions més estimulants que he vist aquests dies. Especialment A través 1983-1989 (2007): sobre un quadrat de 12 x 12 m s’han disposat tanques, persianes, reixes, un aquari… formant una mena de laberint, mentre el terra s’ha cobert amb 8 tones de vidres trencats. Al centre de la peça hi ha una gran bola de cel·lofana.
Abans de poder accedir a la instal·lació cal signar un document que porta per títol “consentiment informat per a l’accés a les obres de l’exposició Cildo Meireles al MACBA”, amb advertiments com “existeix el risc de patir lesions a les extremitats superiors i inferiors a causa dels possibles cops i/o talls produïts per relliscades i caigudes durant el recorregut per les instal·lacions”, o “no es pot accedir a la instal·lació si no es disposa de calçat adequat, tancat i amb sola gruixuda”.
Amb aquests prolegòmens transitem per la peça –mentre el BB mira des de l’entrada amb moltes ganes de córrer per tota aquella pila de vidres trencats– a l’hora que escotem el cric-crac dels vidres trepitjats.
A banda del context polític i social que té aquesta peça, m’ha fet pensar en el paper que juga l’espectador en l’obra d’art. Què estem disposats a fer, a què som capaços de renunciar i què esperem obtenir d’això que anomenem fet artístic.
