He estat llegint aquests dies Postproducción de Nicolas Bourriaud, que ha editat en Buenos Aires Adriana Hidalgo (Uff! tot el que fa aquesta dóna m’agrada). Vaig arribar a aquest llibre mentre preparava un llarg treball sobre l’artista israelí Orly Nezer en el que encara no he posat el punt final. El treball es publicarà en forma de catàleg al novembre i m’ha servit per conèixer a aquesta artista (un autèntic plaer) i reconèixer que tinc que millorar l’anglès (una autèntica tortura). L’avantatge de llegir un assaig de Nicolas Bourriaud és la proximitat generacional, està com jo en la quarantena i té els mateixos referents culturals i visuals. L’altre dia, un amic bastant més jove que jo, però ni molt menys un adolescent, no sabia que era La casa de la pradera… i en l’altre extrem a vegades em costa entendre a Vicente Verdú (bloc).
El cas és que al final del llibre Bourriaud proposa aquesta definició d’art:
“Porque el arte, y no percibo finalmente otra definición que las abarque a todas, es una actividad que consiste en producir relaciones con el mundo, materializado de una forma o de otra sus vínculos con el espacio y con el tiempo”.
