Agulles d’estendre la roba com a elements del paisatge que perduren sense obsolescència programada, com una cosa propera i senzilla que ens acompanya, sempre present. Potser, com deia Wisława Szymborska en el seu poema Núvols, “No tenen l’obligació de morir amb nosaltres. No necessiten ser vistos per seguir surant.”
En Breve tratado del arte involuntario (Puente Editores, 2024), un llibre amb textos breus, fotografies i dibuixos, Gilles Clément, a qui no cal dir que adoro, ens descriu l’arbre de Cazneaux, a Austràlia. L’arbre de Cazneaux és un bell eucaliptus esbudellat que Harold Cazneaux va fotografiar a començaments del segle XX, quan l’arbre estava en el seu màxim esplendor. L’arbre es va fer molt conegut, la fotografia es va reproduir moltes vegades, i les visites al lloc on es trobava l’arbre eren freqüents; era un lloc sagrat. Davant de l’eucaliptus es va col·locar una reproducció de la fotografia. Es poden veure arbre i fotografia, separats per uns metres. Com diu Gilles Clément: “Un cop mort l’arbre, arxivada la foto i oblidat Cazneaux, en què es converteix el paisatge?”
