Llegint Oliver Sacks a Gratitud (Anagrama, 2016) he entès que hi ha una manera senzilla de viure: reconèixer allò que ens acompanya com a regal. En les seves darreres pàgines, escrites amb la serenor de qui sap que s’acosta al final, parla dels petits senyals que sostenen la nostra existència, d’aquests objects of affection que donen pes i forma al temps viscut.
Per a mi, un d’aquests objectes és la tauleta de fusta del tros. No té res d’extraordinari, però és un punt d’equilibri: hi deixo el got quan faig el cafè, una llibreta, un llapis, les ulleres, i sobretot, llibres. Sempre llibres. Els carrego amb mi a tot arreu —com si fossin inevitables companys de viatge— i, quan els obro damunt la tauleta, l’espai es transforma: el tros deixa de ser només natura i es converteix també en biblioteca, en lloc de memòria i de presència.
I encara hi ha un altre regal, més fràgil i essencial: la companyia d’algú estimat. La presència callada al meu costat, el gest compartit de mirar junts el paisatge o de comentar un fragment de llibre, converteixen aquell instant en un temps suspès. No és només la tauleta, ni els llibres, ni el tros: és el sentir-se acompanyat, saber que hi ha algú amb qui compartir el silenci i la paraula.
Sacks escrivia que viure és aprendre a donar les gràcies. Jo les dono cada vegada que, assegut al costat d’aquesta tauleta gastada, obro un llibre i el deixo reposar-hi, i encara més quan sento a prop la respiració d’aquell qui estimo. En aquell gest senzill s’hi condensa una gratitud profunda: la d’existir entre objectes que custodien records, entre paraules que ofereixen refugi, i en la presència viva d’una companyia que dóna sentit a tot.
