Sóc un ratolí de biblioteca i, potser per això, viatjar sempre em sorprèn: el món real té una manera pròpia de narrar-se que cap llibre no pot substituir. Durant quinze dies, entre el 30 de juliol i el 15 d’agost, vam recórrer Uzbekistan i Tadjikistan, entre ciutats monumentals i pobles que viuen al marge del turisme.
El que més em va impressionar va ser la facilitat amb què es pot sortir de les zones més visitades i trobar l’autenticitat del país: vida tranquil·la, gent amable i preus assequibles que trenquen prejudicis. També la seva cultura i història, tan poc conegudes des de la mirada eurocèntrica: allà no hi ha hagut romànic, gòtic, barroc ni romanticisme ni tota la resta, i això els ha estalviat moltes capes del nostre relat cultural que a vegades son un llastre.
Ens vam moure en trens, taxis i vols interns, cadascun amb el seu ritme i la seva manera de mostrar el país. Els grans monuments —sobretot a Samarcanda, Bukhara o Khiva— impressionen, encara que molts estiguin reconstruïts amb un punt de Viollet-le-Duc; un violletleduquisme ―existeix aquesta paraula?― centreasiàtic que també forma part de la seva identitat.
Però més enllà de les ciutats, recordo especialment l’experiència a les muntanyes Fann a l’oest de Tadjikistan, a la ruta dels set llacs. Al setè, el llac Hazorchashma, a uns 2.400 metres d’altitud, el nostre guia tadjik Nurullobek —Nuru— ens va improvisar un dinar senzill i deliciós entre l’aigua gelada i les muntanyes. Aquell gest generós va convertir el paisatge en hospitalitat i memòria compartida.
Sempre m’havia atret la Ruta de la Seda. Des dels anys noranta, quan vaig descobrir la mítica sèrie The Silk Road (1980-1988, coproduïda per CCTV i NHK), amb la fantàstica banda sonora de Kitarō. Les imatges de caravanes creuant deserts i muntanyes, de ciutats-oasi plenes de vida i misteri, em van obrir una finestra a un món desconegut i gairebé llegendari. Potser per això, caminar per Samarcanda i Bukharà o explorar les fortificacions que es troben entre les terres semidesèrtiques a l’est i al nord d’Urgench no va ser només un viatge. Un moment màgic: explorar la zona del sud de Karakalpakistan, on es troben les ruïnes de més d’una dotzena de ciutats emmurallades, palaus i fortaleses, algunes amb més de dos mil anys d’antiguitat. Em va sorprendre el silenci i la solitud, la planura tan immensa, interminable, la quietud. També va ser una revelació descobrir els set llacs del Tadjikistan. Tot plegat va significar retrobar aquella promesa d’aventura i de memòria que m’acompanya des de fa tant de temps.
