08
feb.

El Paisatge, un viatge, una perspectiva

Escrit per : Altacapa a: Comissariat|Exposicions l'any: 2016

premis fundacio reddis_catàleg

El Paisatge, un viatge, una perspectiva

 

1

En El paseante solitario,[i] W. G. Sebald ens descriu l’escriptor suís Robert Walser com un «passejant en un paisatge», de manera que el paisatge dóna sentit a la figura humana que el transita i el mateix paisatge se’ns apropa des del moment en què la seva escala es fa humana. En paraules de Walser: «com menys acció hi ha i més petit és l’entorn que necessita un poeta, més gran acostuma a ser el seu talent [...]. Les coses quotidianes són prou belles i riques com per poder-ne treure guspires poètiques».[ii] Així, els seus personatges van de ciutat en ciutat, canvien de feina, de parella, mentre es mantenen atents i pròxims a les coses que els envolten, a les coses quotidianes, i fa la impressió que ells no s’han mogut ni un mil·límetre.

La proximitat i el paisatge com a evocació, el lloc on estem i el que sentim, el que voldríem ser, el que érem, el que somiem, en paraules de Keats: «Jo sóc aquí, però vosaltres sou a la vora del mar… ergo us banyeu, passegeu, dieu: que bonic!… trobeu semblances entre ones i camells… roques i mestres de ball… pales i telescopis… dofins i madones»,[iii] i sempre la capacitat del narrador per indicar-nos un camí. Aquest «narrador» pot ser un novel·lista que desitjava l’anonimat, com Robert Walser, un poeta o un escriptor que combina l’assaig, la ficció i les memòries, com ho faria un artista plàstic que es decanta per un gènere o un altre, o que els combina tots, aplicant-los diferents tècniques. Arribem a Los anillos de Saturno,[iv] un llibre inquietant i misteriós de Sebald, la crònica d’un viatge a peu que el durà a voltar tot el comtat de Suffolk, a Anglaterra. Aquest viatge és l’excusa de l’autor per convidar-nos a una reflexió sobre el present, sobre l’impacte en la vida actual de les decisions preses en el passat, sobre tornar enrere i provar de refer camins ja caminats per nosaltres mateixos, sobre l’observació del paisatge i sobre la memòria.

Canviem de continent. Els poemes de Raymond Carver són com una finestra oberta. De l’exterior ens arriben prats, rierols, cascades i gent amb noms com Bonnie i el seu marit Sulieman[v] —«Right, hello. Sulieman here.»—, Shiloh, Jim, Margo, Doug, Amy, Steve… Ordinary people, gent corrent, vivint en llocs corrents. Això sí: totes les històries que viuen els protagonistes dels poemes de Carver són únics i especials, com també són únics i especials els espais que habiten. En «In a Marine Light Near Sequim, Washington»[vi] el poeta ens situa directament al comtat de Clallam, en un camp envoltat de granges, a l’est de l’estat de Washington. Els protagonistes del poema –intuïm que el mateix escriptor i, probablement, la seva dona, Tess Gallagher– recorren la carretera mentre parlen d’un viatge a París, de Modigliani i reciten Verlaine. De sobte, veuen un jove que els mira sense curiositat i continua amb el seu treball, mentre ells «passaven com una bella dalla negra per aquell paisatge perfecte» («As we passed like a beautiful Black scythe / through that perfect landscape»).Com si la simple mirada de l’espectador, aparentment innocent, modifiqués amb la seva presència el que mira, una espècie de meravellós principi d’indeterminació de Heisenberg aplicat al paisatge.

Walser, Sebald i Carver ens fan mirar el paisatge de manera que el sentim molt proper, com si nosaltres mateixos estiguéssim caminant al seu costat en llargues passejades, semblants a les que descriu Josep Maria Espinàs en els seus llibres de viatges en què recorre el país a peu. No es tracta de la contemplació meravellada de les fotografies clàssiques d’Ansel Adams o Eliot Porter en revistes com Arizona Highways, que ens conviden a agafar la moto i fer milles; és més un sentiment de «caram, qui viu en aquest lloc?». I la reflexió posterior: «podria ser jo mateix?».

2

Francisco Calvo Serraller[vii] considera que perquè el paisatge, com a gènere de la pintura, s’emancipés de l’home, de la història, de l’al·legoria, va fer falta la ruptura amb el classicisme que va tenir lloc durant la segona meitat del segle xviii i que va donar pas a l’art contemporani, una ruptura que va anar acompanyada, per Calvo Serraller, d’un canvi substancial en la tradició artística clàssica en substituir la Bellesa per la Llibertat. En aquest sentit, l’absència de cànon en el fet artístic, propiciat per la irrupció de la Llibertat com a paradigma màxim, ens obliga a moure’ns en un camp en el qual les veus s’entrecreuen i el solista queda eclipsat per un cor multiforme. Al segle xxi el paisatge com a tema artístic està lligat a les múltiples i heterogènies mirades que els artistes utilitzen, amb tota mena de suports i barreja de llenguatges, de manera que passem del soroll i la dissonància, a la melodia i, en molts casos, al silenci i l’absència. I també ens adonem de la vulnerabilitat i la memòria, perquè si el segle xx va estar marcat per dues guerres mundials, pel nazisme i els camps de concentració, el segle xxi s’iniciava l’any 2001 amb la terrible destrucció de les Torres Bessones, que es va retransmetre de manera instantània i en temps real a tot el planeta, amb un canvi sobtat i traumàtic de l’skyline físic —que estava gravat a les nostres retines—, però també mental, i que quinze anys després veiem que ens ha marcat profundament, de manera que el pas del temps no es constata fins que ha transcorregut.[viii] La simple absència d’aquestes dues torres ens diu que som vulnerables, i la postal típica perd el seu significat per un excés de reiteració, de repetició, de proximitat.[ix]

En aquest punt cal, en paraules de Javier Maderuelo, «establir un pont entre la descripció literària i plàstica i l’anàlisi científica i filosòfica, mostrant que el paisatge no és una entitat tancada en si mateixa sinó que ofereix moltes cares com a tema d’estudi. Cada forma de veure la terra, cada manera de descriure-la o de representar-la suposa que darrere seu hi ha un tipus diferent de pensament, s’estableix, així, una relació entre objecte i subjecte a través de la mirada que es torna intencional i instrumental i posa en evidència un paral·lelisme sinestèsic entre ull i pensament».[x]

 

3

A Catalunya un dels gèneres pictòrics que ha caracteritzat la pintura moderna ha estat el paisatgisme. En l’exposició «La finestra oberta, paisatgisme català 1860-1936» que va produir la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona, i que es va poder visitar en diferents ciutats de Catalunya al llarg del 2005 i 2006, s’oferia un recorregut a través de la pintura, des del Romanticisme dels primers anys del segle xix fins a la Guerra Civil Espanyola, que suposa el trencament històric i cronològic, amb una setantena d’obres que representaven les principals escoles paisatgístiques del país. La mostra ens permetia veure obres d’una quinzena de museus que aportaven, en molts casos, peces d’artistes locals. En aquesta mateixa línia, la Fundació Caixa Tarragona ens oferia a la seva enyorada sala d’exposicions de Tarragona, l’any 2008, la mostra «Paisatges del sud», amb una selecció d’una trentena d’artistes, majoritàriament del segle xx, vinculats a les comarques tarragonines. Aquestes mostres ens permetien descobrir —o redescobrir— l’obra, a vegades oblidada, d’artistes locals amb aportacions interessants en l’evolució que s’ha produït des de la concepció clàssica de «contemplació d’un escenari», a una mirada més actual que privilegia el fragment, el marge, el dubte i, en molts casos, el que hi ha una mica més enllà del nostre àmbit d’observació.

L’interès pel paisatge com a element interdisciplinari i la seva vinculació a l’expressió artística i la reflexió no ha deixat de créixer els darrers anys. Els exemples són nombrosos. El 2004 es va constituir legalment[xi] l’Observatori del Paisatge, amb seu a Barcelona i Olot, concebut, segons els seus estatuts, com un centre de pensament i d’acció en relació amb el paisatge. A Lleida el 2007 es va crear, amb l’aixopluc de l’Ajuntament de la ciutat, la Fundació Privada Paisatge Urbà de Lleida. A Riudecanyes funciona des de l’any 2012 el Centre d’Interpretació dels Fruits del Paisatge, que «ens descobreix el collage d’elements, percepcions, història i tradició que caracteritza el paisatge dels territoris de l’interior de la Costa Daurada», segons informa l’Ajuntament d’aquest municipi, que gestiona el centre amb l’impuls del Consell Comarcal del Baix Camp.

El desembre del 2015 va tenir lloc a Tarragona, en el marc de la URV, la I Jornada d’Art, Natura i Paisatge, dirigida pel Dr. Antonio Salcedo i coordinada per Aida Marín Yrigaray, amb la participació d’artistes i experts de diferents àmbits. És significatiu que entre les entitats que donaven suport a aquesta iniciativa trobéssim el CECOS (Centre d’Estudis sobre Conflictes Socials), un centre de recerca de la mateixa URV que té, entre els seus objectius, el de «construir un espai de reflexió crítica, que promogui un diàleg multidisciplinari sobre els principals conflictes socials del món contemporani».[xii] Es va parlar, en aquesta jornada, de múltiples temes: de filosofia i sociologia, de geografia, de viatges, de canvi climàtic, de l’acte creatiu vinculat a l’emoció i a l’espai que habitem…

L’Escola d’Art i Disseny de Tortosa va produir les exposicions «La mirada reposada. Una revisió del paisatge. Artistes dels anys 80. Terres de l’Ebre», l’any 2010, i «Repensar Terra. Una reflexió creativa des de les Terres de l’Ebre», el 2011, totes dues exposicions es van poder veure a la mateixa escola i al Museu d’Art Modern de Tarragona. El comissari d’aquestes mostres, Leonardo Escoda, ens diu que «tots els artistes [presents a la mostra] han utilitzat la revisió del paisatge com a leitmotiv, com a excusa per a tornar a repassar una actitud artística. Què passa quan un decideix tornar a mirar un espai per a refer-lo des de l’imaginari? És un tornar-se a posicionar, mirar de reüll la memòria i construir amb un nou tempo[xiii]

Aquest «nou tempo», més reposat i basat en la proximitat —en passejar—, en l’acumulació de coses recollides aquí i allà, compta amb manifestacions tan interessants com el Laboratori del Paisatge, una iniciativa liderada des de fa quatre anys per la creadora Lídia Porcar des de l’Escola d’Art de Reus, en la qual predomina l’obra col·lectiva i la reflexió en «una narració no lineal amb flashbacks i flashforwards: l’aprofitament d’aprenentatges passats i els desitjos de millorar en projectes futurs, malgrat que l’autèntic motor de la proposta pedagògica sigui viure l’experiència vital creativa del moment».[xiv]

4

En la relació de l’artista amb el paisatge, l’emoció i el camí transitat tenen un paper determinant, la fascinació pel detall físic, per la relíquia. La construcció com a suma d’alteracions, d’anomalies, d’absències. Com diu una de les protagonistes d’Austerlitz,[xv] el darrer llibre publicat en vida de W. G. Sebald: «les imatges tenen una memòria pròpia».

Però no podem oblidar que l’art representa un contrapoder, no pas perquè l’artista hagi de denunciar, accentuar, militar o reivindicar, sinó perquè l’art, independentment de la seva naturalesa i la seva finalitat, «ens col·loca en presència de contraimatges»,[xvi] amb una influència creixent més enllà del nombre de persones que puguin assistir a una o altra exposició.[xvii] L’art com a forma d’entendre el món amb multiplicitat de punts de vista, amb apropiacions, salts i discontinuïtats, utilitzant el còmic, Internet, un logotip comercial o les actes d’una reunió de veïns, un espai complex en el qual passen coses que no estaven programades en aquesta mena de parc temàtic en què sembla que s’està convertint el món, on la realitat es recrea per obtenir un espai recreatiu ordenat i amb colors pastel.[xviii] Un espai narratiu verge que obre múltiples possibilitats i qüestiona el relat unívoc del mainstream.

 

 

Màrius Domingo

 



[i] W.G. Sebald, El paseante solitario. En recuerdo de Robert Walser. Traducció de Miguel Sáenz. Ed. Siruela, Madrid, 2007.

[ii] Carl Seelig, Paseos con Robert Walser. Traducció de Carlos Fortea. Ed. Siruela, Madrid, 2000.

[iii] Fragment d’una carta de John Keats a Jane Reynolds de l’estiu del 1817, en Letters of John Keats. Selecció de Robert Gittings. Oxford University Press, Londres, 1970.

[iv] W. G. Sebald, Los anillos de Saturno. Traducció de Carmen Gómez García i Georg Pichler. Ed. Anagrama, Barcelona, 2008.

[v] Bonnie i Sulieman viuen en una ciutat portuària en «To begin with», un dels poemes de Raymon Carver del recull Where Water Comes Together With Other Water. Random House, Nova York, 1985.

[vi] Raymon Carver, Ultramarine. Random House, Nova York, 1986.

[vii] Francisco Calvo Serraller, Los géneros de la pintura. Ed. Taurus, Madrid, 2005.

[viii] María José Aranzasti, catàleg de l’exposició «Paisaiaren murmurioa / Cuando el paisaje habla». Koldo Mitxelena Kulturunea, Gipuzkoako Foru Aldundia / Diputació Floral de Guipúscoa, Donostia /Sant Sebastià, del 12 de març de 2015 al 30 de maig del 2015.

[ix] Estrella del Diego matisa, molt encertadament, la diferència entre la postal, un pèl fúnebre, que ens ofereix la idea de proximitat i el mapa, en què tot sembla allunyar-se, en Contra el mapa. Ed. Siruela, Madrid, 2008.

[x] Javier Maderuelo, El Paisaje. Genésis de un concepto. Abada Editores, Madrid, 2005.

[xi] Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Resolució PTO/3386/2004, de 7 de desembre, per la qual es dóna publicitat en l’Acord de Govern de 30 de novembre de 2004, segons el qual es constitueix el Consorci de l’Observatori del Paisatge i se n’aproven els estatuts (DOGC 4281 – 16.12.2004).

[xii] Reglament del Centre d’Estudis Sobre Conflictes Socials (CECOS), aprovat pel Consell de Govern de la URV el 26 de febrer de 2015.

[xiii] Leonardo Escoda, La mirada reposada. Una revisió del paisatge. Artistes dels anys 80. Terres de l’Ebre. Diputació de Tarragona, Tarragona, 2010.

[xiv] Lídia Porcar (coordinadora), Pure Beauty, Parc fluvial del Francolí. Diputació de Tarragona i Galeria The Grey Square, Tarragona, 2015.

[xv] W. G. Sebald, Austerlitz. Traducció d’Anna Soler Horta. Edicions 62,  Barcelona, 2003.

[xvi] Nicolas Bourriaud, Postproducción. Adriana Hidalgo Editora, Buenos Aires, 2007.

[xvii] Resulta pertinent aquest comentari que fa l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen parlant del que pensa del poder de la literatura: «No escric per a tothom. Escric per a la gent que no encaixa en el món. Per als que no hi estan satisfets i senten vergonya. Escric per als misfits. Pertanyen a totes les classes, a totes les races, sexes i edats. No són una minoria insubstancial, potser arriben al 5% de la població, potser més. Són les persones que llegeixen i que potser visiten les tombes dels seus escriptors preferits, perquè se senten menys sols fent-ho. Aquesta és la gent que realment em preocupa.» (Entrevista de Carlos Reviriego a Jonathan Franzen en El Cultural, 30 de setembre de 2011). Podem traduir «misfits» com a ‘inadaptats’. Franzen va ser portada del setmanari Time l’agost del 2010 i és un autor amb vendes milionàries.

[xviii] Alguns assagistes actuals han explorat aquesta idea que es troba com a llavor en The Truman Show (Peter Weir, 1998), podríem citar Vicente Verdú (El estilo del mundo, Anagrama, Madrid, 2003) o Alain de Botton (The Architecture of Happiness, Penguin Books, Londres, 2007).

Like this:
Share this:

premi d'art contemporani fundació reddis_febrer 2016 1

 

premi d'art contemporani fundació reddis_febrer 2016 2

Molt content amb la inauguració ahir a la tarda de l’exposició de Premi d’Art Contemporani Fundació Reddis. Els agraïments van aquí a tots els artistes que van participar, i als molts amics que ens van acompanyar.

Un plaer passar la tarda amb el Llorenç Ugas, a la imatge de sota, que ha obtingut el primer premi.

premi d'art contemporani fundació reddis_febrer 2016 3

[Museu de Reus][Raval Sta. Anna, 59][del 5 de febrer al 2 de març de 2016]

Like this:
Share this:

30 anys de la capella sant roc de valls

A Valls La Capella de Sant Roc està d’aniversari. 30 anys i mes de 150 exposicions. Un projecte iniciat l’any 1985 per l’Anton Gurí, que el va comandar fins l’any 2000. Des de l’any 2001 fins al 2006 la programació es fa directament des del personal del museu i a partir d’aquell any a través de diversos comissariats: Cèlia del Diego (2006-2008), Albert Martínez López-Amor (2008-2010), Joana Hurtado (2011-2013), Jordi Antas (2013-2015), i des d’aquest any Marina Vives.

L’exposició mostra una selecció de peces molt representatives de les exposicions realitzades en les primeres etapes, amb obres poc conegudes —com la imatge de sota, una petita joia de Carles Amill— d’artistes molt representatius de casa nostra. Visita obligatòria si encara no heu anat.

carles amill capella sant roc

[Capella de Sant Roc| 30 anys d'art contemporani][Museu de Valls][Del 19 de desembre de 2015 al 14 de febrer de 2016]

Like this:
Share this:

30
gen.

Rafael Bartolozzi | MAMT

Escrit per : Altacapa a: Activitat gratuïta!|Exposicions l'any: 2016

bartolozzi mamt 2016 0

 

bartolozzi mamt 2016 1

L’obra del polifacètic artista i agent cultural Rafael Bartolozzi té un punt d’optimisme, de protesta, de novetat, de color, d’objecte trobat, de sorpresa, de contenció, d’explosió… la seva influència en l’ensucrat panorama artístic nacional —i local— dels anys 70, 80, i 90 va ser remarcable. Una exposició que no us podeu perdre.

[Bartolozzi 1943-2009][Museu d'Art Modern de Tarragona][Del 20 de novembre de 2015 al 21 de febrer de 2016]

Like this:
Share this:

27
gen.

Julio Cortazar | La biografia

Escrit per : Altacapa a: Llibres l'any: 2016

julio cortazar _ miguel dalmau

Després d’enllestir aquests dies les memòries d’Oliver Saks, he nat aquesta tarda a la meva llibreria de capçalera —ja sabeu, La Capona— i m’he fet amb la biografia que Miguel Dalmau ha preparat sobre Julio Cortazar (Ed. Edhasa, 2015), un dels meus escriptors preferits. M’esperen uns quants caps de setmana tancat a la batcova, amb el mòbil al calaix, berenant-me aquest volum.

Like this:
Share this:

25
gen.

Raúl Hernández |F-VI

Escrit per : Altacapa a: Activitat gratuïta!|Exposicions l'any: 2016

raul hernandez_the grey square_gener febrer 2016

Raúl Fernández intenta explorar els límits de la llibertat d’expressió en el seu darrer treball que es pot veure aquest dies a The Gray Square. L’artista fa una mena de performance on la mise en scène és fonamental, volgudament provocativa, però em van quedar alguns dubtes sobre el producte final: potser massa anecdòtic.

raul hernandez_the grey square_gener febrer 2016 2

[del 23 de gener al 4 de febrer de 2016][The Grey Square][carrer Sant Llorenç, 3 | Tarragona]

Like this:
Share this:

24
gen.

Diego Latorre | Querido doctor

Escrit per : Altacapa a: Activitat gratuïta!|Exposicions l'any: 2016

diego la torre_ gener 2015 00

L’obra de Diego Latorre no és molt coneguda, però té amb un petit grup de seguidors incondicionals entre els que em compto. És un artista molt peculiar, que sempre em sorprèn, cada peça que surt del seu taller d’Almoster és una lluita que passa desapercebuda a simple vista, però que deixa energia en cada centímetre de la tela. Apunteu a l’agenda!

diego la torre_ gener 2015 01

[Castell del Paborde| la Selva del Camp ][22 de gener al 22 de febrer de 2016][diumenges d'11:30 a 13:30]

Like this:
Share this:

23
gen.

Preparant el catàleg!

Escrit per : Altacapa a: Exposicions l'any: 2016

premi d'art contemporani fundació reddis_gener 2015

Aquesta setmana ha estat molt intensa. Després de la reunió del jurat del Premi d’Art Contemporani de la Fundació Privada Reddis ens vam posar a tancar el catàleg. Ja està a la impremta. Molt content de com ha quedat. Es presenta el mateix dia de la inauguració amb els premiats i seleccionats, el divendres 5 de febrer a les 7 de la tarda.

premi d'art contemporani fundació reddis_gener 2015 2

Like this:
Share this:

20
gen.

El port | Alfred Gavin + Pilar Gonzalvo

Escrit per : Altacapa a: Fotografia|Llibres|Poesia l'any: 2016

el port _ Alfredo Gavin _ gener 2015

Ja fa dies que tinc a la taula el darrer llibre d’Alfredo Gavin (Riba-roja d’Ebre, 1957) El port (Arola Editors, 2015). Poemes clars i transparents, fàcils d’entendre, fan pensar.

L’angoixant camí al desconegut
duu al descobriment, a la terra promesa.
No sempre.

També molt recomanables les fotografies de Pilar Gonzalvo que acompanyen els poemes.

Like this:
Share this:

premis fundacio reddis

Ultimant els darrers detalls al Museu de Reus, on demà dimecres es reuneix el jurat del Premi d’Art Contemporani de la Fundació Reddis.

El Jurat, format pel galerista Àlex Nogueras, pel director del centre d’art Lo Pati, Vicent Fibla, per l’artista Albert Gusi, i la crítica d’art Assumpta Rosés, ha de triar entre els 14 finalistes:

|Ignasi Prat Altimira |Lluis Guerra Miranda |Valentina Albarado |Azahara Cerezo |Inés Schaikowski |Salvador Juanpere |Alberto Gil Casedas |Alvar Calvet Castells |Francesc Roig |Llorenç Ugàs Dubreuil |Milena Rossignoli |Núria Rion |María García |Roger Caparó|

La inauguració de l’exposició amb les obres finalistes tindrà lloc el proper divendres 5 de febrer a les 19 hores al Museu de Reus. Durant la inauguració es farà públic el 1r i 2n Premi i es presentarà el catàleg de l’exposició.

premis fundacio reddis 2

Like this:
Share this:

Arxius


  • Teresa Felip: Jo també el tinc en lloc d,honor, emmarcat. Pena per la regidora de Incultura...? Les falles, mal enteses, han fet molt de mal..!
  • Antoni: Jo el tinc penjat a casa i quan tinc ganes d'afiliar-me a un partit me'l miro.
  • Ester Ferrando: Gràcies Màrius per aquest post, fins avui no l'havia vist. Cal esmentar que, efectivament, l'Ajuntament em va fer l'encàrrec a través del llavors

Sobre aquest bloc

Altacapa és un bloc d'art que es fixa especialment en el que passa pel Camp de Tarragona. També és un lloc que recull pensaments personals sobre temes com Groenlàndia o John Keats, coses que hi ha per aquella part tan gran del cervell que segons els científics pràcticament no fem servir.

[altacapa FAQ]