En la pel·lícula Signs (M. Night Shyamalan, 20012), els protagonistes (interpretats per  Mel Gibson, Joaquin Phoenix, Rory Culkin i Abigail Breslin) s’amaguen a casa a l’espera d’una imminent invasió extraterrestre. Un dels protagonistes, Grahan (Mel Gibson), decideix sortir de la casa per buscar una medecina que necessita el seu fill (interpretat per Rory Culkin) asmàtic. En la exposició que ha inaugurat aquesta tarda Pau López a The Gray Square se’ns proposa una reflexió sobre el concepte de búnquer, de com aquests edificis “dialoguen” amb el paisatge i amb les persones que els visiten o els tenen a prop de casa seva. L’exposició s’ha inaugurat amb una acció consistent en enterrar (bé, ensorrar) una persona.

Durant més d’una hora el col·laborador del Pau ha estat sota la sorra. La Maria ho ha tingut clar: Papa, sortirà per què s’està avorrint. Potser al cap i a la fi també és una reflexió interessant, el que ens mou —en aquesta segona dècada del segle XXI —no és la gana o la set (una hora llarga no maten a ningú de gana ni és temps suficient per causar a algú un problema de deshidratació), ni el canvi climàtic ni les guerres en la frontera. Només es mou l’avorriment? Aquí queda la pregunta. En fi, i això que Sartre va publicar La Nausée l’any 1938,

[Pau López | Esperant l'Harmagedon][The Grey Suare | C. Sant Llorenç, 3 | Tarragona][del 31 de gener al 20 de març]

Qüestionar l’ordre establert, posar de manifest els prejudicis contra el que és diferent, discrepar quan impera l’homogeneïtat, defensar i donar veu als més febles (els que no tenen drets), lluitar per la diferència. Amb aquest arsenal executa el seu treball artístics Daniela Ortiz que se centra en temàtiques relatives a les fronteres, la immigració, la idea de nacionalitat, el treball, les diferències entre classes socials i les qüestions de gènere.

Amb retalls de diari i informació obtinguda en pàgines web d’institucions oficials, l’artista va construir el passat dimarts a la tarda —la única sessió del cicle que he pogut seguir en directe—  al Centre d’Art Santa Mònica, un discurs basat en què sabem —què ens expliquen els mitjans— de les deportacions i expulsions d’immigrants, dels centres d’internament d’estrangers i de les fronteres de la UE. Incorporar aquest discurs “oficial” al seu treball artístic i posar de manifest les incoherències de tot plegat ens obliga a qüestionar moltes de les coses que escoltem a diari.

[Arts Santa Mònica | Barcelona] [Cicle tres enmig del concert][del 20 de gener al 22 de febrer de 2015]

Durant 10 dies al Tinglado 1 del port de Tarragona l’artista Josep Maria Rosselló retalla, formant fragments de la mida d’un foli, tres de les monumentals  teles pintades a principis dels anys vuitanta per a l’espectacle La pascua flamenca, en el marc del Festivale della Pasqua romà. Recuperades i restaurades fa deu anys, ara el pintor ha decidit “destruir-les” a l’hora que convida a diferents artistes joves a pintar els espais que es van buidant. Els visitants es poden emportar —amb un donatiu voluntari— un fragment de la tela, que el propi artista signa i dedica, i el que és més important: una bona estona de conversa.

El fotògraf Pep Escoda està documentant el treball. Fa anys que ho dic, si Rosselló no estigués a Tarragona, algú l’hauria d’inventar.

L’ombra de Venus Mediterrània, realitzada l’any en 2004 en companyia dels seus amics Bartolozzi i Royo, sembla que vol pujar l’escala i volar.

[fins l'1 de febrer de 2015, no us ho podeu perdre!]

La vuitena nit del galerisme, que es va celebrar ahir al MACBA, i el lliurament dels premis que atorga el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya (GAC), van ser un bon moment per insuflar una mica d’optimisme en el panorama de l’art contemporani català.

La galeria Kowasa, que va tancar les seves portes al juliol, va rebre el Premi a la trajectòria per haver estat una de les galeries especialitzades en fotografia més importants d’Europa. El guardó a la millor galeria per la seva projecció internacional se’l va emportar Mendes Wood DM de Sao Paulo per la seva aposta d’exposicions avantguardistes i experimentals.
El reusenc i bon amic Andreu Rodríguez –en la imatge–, va obtenir el premi al col·leccionisme com a reconeixement a la tasca realitzada durant anys formant a Reus la col·lecció més important d’Espanya d’art electrònic.

El crític Joan Maria Minguet, els comissaris David Armengol i Martí Manén i el suplement ‘Cultura/s’ completen el llistat dels premiats. L’artista Susana Solano va rebre el Premi Honorífic.

Fotografies de David Beníliam (Madrid, 1985) que són retrats de la gran ciutat. Mirades, ulls, pous negres. L’exposició m’ha deixat una mica blue monday: perfecte per arribar a casa i rellegir els poemes d’un altre madrileny. Vicente Alexandre, de qui l’editorial Visor va treure les obres completes fa un parell d’anys.

Se querían.

Sufrían por la luz, labios azules en la madrugada,

labios saliendo de la noche dura,

labios partidos, sangre, ¿sangre dónde?

Se querían en un lecho navío, mitad noche mitad luz [...].

Día, noche, ponientes, madrugadas, espacios,

ondas nuevas, antiguas, fugitivas, perpetuas,

mar o tierra, navío, lecho, pluma, cristal,

metal, música, labio, silencio vegetal,

mundo, quietud, su forma. Se querían, sabedlo.

[El poema "Se querían" forma part del libre La destrucción o el amor, una de les obres més importants d'Aleixandre, escrit entre 1932 i 1933, i publicat l'any 1935. Per aquest llibre va guanyar el Premio Nacional de Poesía.]

[David Beníliam| El andarín cinzolín][Del 5 de desembre de 2014 al 30 de gener de 2015][Tinglado 4 | Moll de Costa del Port de Tarragona]

Amb el Pau López visitem l’estudi —i la casa— de Jordi Llort, de qui tenim previst comissariar una mostra del seus treballs a CRAI de la URV cap al mes d’abril. Jo crec que el Jordi encaixa bé en la definició d’artista multidisciplinar, amb un toc d’agitador cultural preocupat per sacsejar l’espectador i no deixar indiferent a ningú. Com artista podríem dir que no llença res i tot li serveix, reciclant materials i obres anteriors. Fonamental el treball d’arxiu que acumula en llibretes i col·leccions de diapositives, així com l’experimentació constant amb materials poc habituals –com ara espuma de poliuretà–  o directament de rebuig, també la preocupació per la llum i el punt de vista. A mesura que concretem el projecte ja us explicaré.

Em vaig enamorar de l’obra de Francesc Roig la segona vegada que vaig anar, l’any 2006, a veure les peces que exposava al Museu d’Art Modern de Tarragona. Aquest enamorament no ha parat de créixer des de llavors. La primera vegada, francament, no vaig entendre que em volia dir l’artista. Això sí: em va fascinar la qualitat tècnica de les peces. Quan vaig tornar —tenia que escriure uns ressenya per Bonart— a visitar l’exposició em vaig adonar d’un petit detall que mostraven aquelles fotografies i que no vaig percebre la primera vegada que les vaig veure. No eren simplement fotografies de llocs buits, abandonats. No.

Les fotografies de Francesc Roig recullen el silenci. I una petita revelació: fixeu-vos atentament, el silenci sempre és diferent.

[Francec Roig Zárate | Laudòmia | Galeria The Grey Square | del 13 de desembre de 2014 al 23 de gener de 2015]

Amb el títol una mica pompós de “Proposta de projecte expositiu per al Tinglado 4 del Port de Tarragona” vaig començar a posar sobre el paper les idees que Rosa Ciurana té per a l’exposició que prepara per al mes de març a Tarragona, que es titularà UNIVERSUS i en la que participo com a comissari. Es tracta del primer encàrrec que tinc després de fer el curs “Comissariat – del taller de l’artista a la sala d’exposicions” al llarg del darrer trimestre de l’any passat a la URV, i la idea és documentar –com a exercici pràctic– tot el treball des del punt de vista del comissari. [aquí teniu la primera entrada]

2.- El projecte i l’equip  (o el què i el com de l’exposició)

A finals de novembre de 2014, després de diferents trobades a l’estudi de Rosa –i un bon grapat de correus electrònics–  en què vam anar concretant el QUÈ i el COM de l’exposició, vaig redactar el projecte expositiu. A l’hora d’analitzar què volíem fer en l’exposició del tinglado vaig partir de la premissa “menys és més”, buscar una idea central potent i desenvolupar-la. La idea de partida era “de la matèria a la vida”, una idea que recull conceptes que Rosa a treballat al llarg dels anys amb imatges relatives a la genètica, a les cèl·lules i als àtoms. L’exposició constaria d’una instal·lació que actuaria com a peça central, una desena de pintures de format mitjà, una projecció i dos o tres frases en vinil adhesiu sobre una de les parets.

En el projecte la part més extensa i la més complicada va ser la referent a la descripció de les obres ja que quantificàvem els diferents elements (mesures, pes, materials) i la instal·lació s’ha de produir específicament per al tinglado. La selecció de imatges i els plànols va suposar passar d’esbossos i dibuixos aproximats a elements concrets. De les frases que posarem –vinil adhesiu– en parlarem un altre dia, aquí teniu l’índex del projecte:

1. ARTISTA
Nom i cognoms Rosa Ciurana
DNI . correu electrònic .
Telèfon de contacte .
2. TÍTOL DE L’EXPOSICIÓ “Universus”
3. COMISSARI
Nom i cognoms Màrius Domingo
DNI correu electrònic
Telèfon de contacte
Web
4. FOTOGRAFO
Les imatges del tríptic, catàleg i elements de promoció les ha realitzat Josep Maria Argilaguet
5. DESCRIPCIÓ DEL PROJECTE
La exposició consta de 4 elements:
a)
b)
c)
d)
6. PARTICIPANTS
Exposició individual de Rosa Ciurana.
7. DATES ESTIMADES
Duració estimada:
Inici.
Tancament.
Horari.
Dia i hora de la inauguració.
Dies muntatge ………. horari muntatge.
Dies desmuntatge …….. horari desmuntatge.
8. MATERIAL EXPOSITIU NECESSARI
Reproductor de DVD
Canó de projecció
Equip de so
Altaveus
Micròfons
9. DIFUSSIÓ
Text per a dossier de premsa:
10. D’ALTRES INFORMACIONS

En el COM tenim que parlar de l’equip, que com podeu imaginar és força reduït: Josep Maria Argilaguet s’encarrega de les fotografies, Josep Daura de la il·luminació i selecció de materials per a la instal·lació, els equips tècnics del Port de Tarragona s’encarreguen del transport de les obres, instal·lació, i proveiran la persona encarregada de la sala quan es posi en marxa l’exposició. Jo faig de comissari.

Tenim poques oportunitats de veure l’obra d’Enric Llevat (Castellvell, 1977) que explora múltiples camins, amb molta llibertat, amb un concepte molt personal de la matèria. Ombres de color que ens recorden les taques de tinta que tradicionalment feien servir els pintors orientals, com volutes de fum, com si una colorista boira es volgués estendre per la sala d’exposicions.

[L’exposició Souls, comissariada per Eva Jove Casabella es pot veure al al Museu d’Art Modern de Tarragona fins l'1 de febrer de 2015]