Si teniu l’agenda a mà agafeu el llapis:

Pàrquing obre de nou l’espai amb una nova exposició de la fotògrafa Bego Antón —Una història de amor, entre homes i papallones— el proper divendres  24 de maig a 2/4 de 8 del vespre.

“En un petit poble del sud d’Anglaterra existeix un petit grup de persones que sent una gran passió per les papallones i les arnes. No per la seva bellesa, ni pels seus colors, ni pels seus moviments, sinó per tot això. Coneixen els seus costums, els seus noms en llatí. Col·leccionen llibres sobre elles. Les observen i les cataloguen. Fins i tot conreen plantes que les atreuen per així tenir-les més a prop. No entenen com alguns gaudeixen caçant-les.

Bego Antón (Bilbao, 1983) va néixer a Bilbao. Va estudiar periodisme a la Universitat del País Basc i es va especialitzar en fotoperiodisme a Barcelona. Gran part dels seus projectes fotogràfics exploren la relació d’amor i desamor entre l’home i la naturalesa. També li interessen especialment els petits col·lectius que resulten estranys per a una part de la societat.”

[El text i les imatges per cortesia de Pàrking][sobre la pista em va posar Sílvia Iturria]

[CTRA.DE SANTES CREUS, 31][43151 ELS PALLARESOS - EL TARRAGONÈS]

Dissabte es va inaugurar la mostra de Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) que porta per títol Monuments. que ha programat el Centre d’Art Tarragona. Molta gent i molts amics, i en l’ambient el desencís que ha provocat en el món de l’art (artistes, programadors, comissaris, crítics d’art, galeristes, aficionats…) la notícia del possible tancament del CA que en dos anys de vida ha fet molt bona feina.

Del treball de Mireia Sallarés parlarem més endavant. Una recomanació: alguna de les peces de la mostra necessiten uns minuts de reflexió, mereixen una segona oportunitat.

[Monuments es pot veure al Tinglado 2 del Moll de Costa de Tarragona fins el 28 de juliol de 2013]

Aquest vespre tenia un munt de coses a fer (la presentació d’un llibre, la inauguració de «Breathing Time» que ha comissariat l’amic Aureli Ruiz), en fi, el dia a dia. Què hem fet? Hem anat a veure les ones i els núvols de cotó fluix que arribaven per ponent.

Tota l’estona em venia al cap el poema de Whitman When I heard the learn’d astronomer, no sé exactament per què, però això és el que he tingut al cap tota l’estona. Està clar que no tinc solució.

QUAN VAIG SENTIR L’ERUDIT ASTRÒNOM… (Trad. d’Agustí Bartra)

Quan vaig sentir l’erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col·locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l’aplaudit astrònom,
tot d’una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l’aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.

[WHEN I heard the learn’d astronomer;
When the proofs, the figures, were ranged in columns before me;
When I was shown the charts and the diagrams, to add, divide, and measure them;
When I, sitting, heard the astronomer, where he lectured with much applause in the lecture-room,
How soon, unaccountable, I became tired and sick;
Till rising and gliding out, I wander’d off by myself,
In the mystical moist night-air, and from time to time,
Look’d up in perfect silence at the stars.]

La cita és del llibre ¿Qué estás mirando? del Will Gompertz, del que vam parlar fa uns dies per aquí. Allan Kaprow (1927-2006) pintor dels Estats Units pioner, a finals dels anys cinquanta i seixanta, en l’establiment dels conceptes d’art de performance li va dir a Roy Lichtenstein en una ocasió que “per ser art, l’art no té que semblar art“. O dit d’una forma més directa: allò que no es posaria mai la meva iaia al saló de casa seva.

Avui m’he trobat a la bústia la publicació (per cortesia d’Albert Macaya, Rosa Ricomà i Marisa Suárez, els seus coordinadors) que recull les ponències i experiències pràctiques de la IX Jornada de pedagogia de l’art i els museus, que es va celebrar a Tarragona a l’abril del 2012. Amb el títol de Confluències en art i educació estaven centrades en l’educació formal, amb qüestions relacionades amb la formació dels docents, el potencial de les arts a l’ensenyament formal i la seva concreció, el que hi poden aportar els museus, entre d’altres.

Josep Sala Llorens (Barcelona, 1928- Altafulla, 2010 ) es va dedicar durant 25 anys al disseny gràfic on va assolir un gran nivell i es reconegut com un dels precursors d’aquesta especialitat. Seu és, per exemple, el suau i blanc anyell de la marca Norit, que amb els anys ha  esdevingut tota una icona. A partir de l’any 1975 s’instal·la a Altafulla, deixa el disseny gràfic i es dedica de forma exclusiva a la pintura, amb treballs coloristes que reflectien especialment els paisatges locals. Va ser el primer fill adoptiu d’Altafulla i com a ciutadà es va mostrar sempre implicat en la vida cultural i artística del municipi.

Fa vint anys s’exposaven a la Museu d’art Modern de Tarragona les obres de Josep Sala, obres de maduresa que exploraven amb talent i domini tècnic l’espai, investigant enquadraments que feien créixer i expandir-se les peces mes enllà del suport. Els quadres que podem veure en aquesta exposició són els que l’artista va realitzar en els darrers anys de la seva vida, quan estava en la vuitantena, i tenen com a denominador comú la contenció, l’exploració de la proximitat i una certa abstracció que ens parlen de les coses properes com a reflex del que hi ha molt més lluny de nosaltres. Els seus paisatges són oberts però tenen un punt d’intimitat, de les coses que ens fem nostres fins oblidar-les però que, quan les recordem amb els ulls tancats, les podem recrear com la cara d’un fill estimat que fa temps que no veiem. Com si les coses vistes una i mil vegades al llarg de la vida es barregessin amb el que tenim davant nostre, i aquestes coses, les coses properes, quedessin impregnades de nosaltres mateixos.

Exposició de Marc Iturri (La Roca del Vallès, 1973) a la Galeria Camil·la Pérez del Vendrell. Treball basats en la investigació i la ruptura, amb un component reflexiu molt poderós.

[plaça de les Garrofes,4. El Vendrell][fins el 29 de juny de 2013][Inauguració dissabte 18 de maig a las 19:30][De dijous a dissabte de 17:30 a 20:30]

M’arriba a les mans —com sempre per casualitat— el llibre del poeta Charles Simic El mundo no se acaba, que ha editat fa poques setmanes l’editorial Vaso Roto. Simic va néixer a Belgrad (Iugoslàvia) i va emigrar als Estats Units el 1953, després d’haver viscut uns anys a París, és una de les figures clau de la poesia americana actual i un dels poetes moderns més interessants del moment. Aquí teniu una agosarada i segurament precipitada traducció d’un poema de Charles Simic que he fet aquest vespre. Una conversa entre el poeta i el filòsof Friedrich Nietzsche.

“Estimat Friedrich, el món encara és fals, cruel i bell …

Abans, aquesta nit, vaig observar al bugader xinès, que no llegeix ni escriu en la nostra llengua, passar les pàgines d’un llibre que es va deixar un client sense presses. Em va fer sentir feliç. Jo volia que fos un llibre de somnis, o un tom de versos estúpidament sentimentals, però no el vaig veure de prop.

Ara és gairebé mitjanit, i encara hi ha llum. Té una filla que li porta el sopar, que porta faldilles curtes i camina a gambades. Ella es retarda, es retarda molt, per això ell ha deixat de planxar i mira al carrer.

Si no fos per nosaltres dos, allà només hauria aranyes tendint les seves xarxes entre els fanals del carrer i els arbres foscs “

L’edició d’aquest any de la Fira de Música al carrer de Vila-Seca (aquest any 2013 arriba a la 14a edició) que s’ha celebrat el cap de setmana ja es pot dir que és un punt de trobada per a tots els amants de la música indie —el que també s’anomena música independent—que volen escoltar coses diferents.

Una agradable sorpresa escoltar el treball de Ramón Rodríguez (The New Raemon), Maria Rodés i Martí Sales (Surfing Sirles), que s’han trobat per estrenar el projecte Convergència i Unió (la imatge de dalt). Barreja de veus, temes i idees, amb un toc molt refrescant.

I un gran descobriment ha estat la veu de Núria Graham (la imatge de sota).

Ens hem trobat aquesta tarda —a la cantonada del C/ Ramon y Cajal amb Pere Martell— el treball de Pau López per al Display de Tarragona d’aquest mes, que s’inclou en una iniciativa més àmplia que porta per títol Breathing Time [temps per respirar, comissariat per Cecília Lobel i Aureli Ruiz] que és la primera proposta de la Xarxa de Gestors i Programadors que, amb estreta col·laboració amb el Centre d’Art de Tarragona, enforteix la relació entre els artistes del territori i el seu context local.

Pau López ens presenta el projecte ‘El retorn dels Déus’, inspirat en l’estudi arqueològic documentat per Vinzenz Brinkmann que en què s’afirmava que les escultures grecoromanes eren policromades amb colors molt vius, primaris, exòtics, orgànics. La teoria de Brinkmann sorgia com a resposta a la teoria wilckenmanniana que sostenia que els escultors de l’època no afegien cap color al blanc del marbre i fonamentava en aquesta blancor el seu concepte de bellesa.

‘El retorn dels Déus’ té com a objectiu mostrar les escultures més cèlebres trobades a Tarragona i transformar-les, a través del color, per mostrar-nos-les d’una manera que no ens és habitual i que, potser, s’apropa més a la realitat que no pas el que tenim al nostre imaginari. L’autor, amb aquest exercici propi del remix, del pop i de l’arqueologia experimental, pretén captar l’atenció dels vianants amb una pigmentació llampant, fer-nos aturar i interpel·lar la nostra imatge de les escultures. Fa servir el transfer, una tècnica de gravat que consisteix en traspassar la tinta (tòner) d’una fotocòpia sobre una altra superfície, com si fos un adhesiu: s’ha d’anar extraient la cel·lulosa del paper amb un raspall a poc a poc, com un arqueòleg que retira la terra d’una troballa amb un pinzell, delicadament, fins al seu descobriment complet. És la màgia de revelar una imatge. Fent paral·lelismes, en un sentit arqueològic, és excavar la imatge.

En ‘El retorn dels Déus’ hi ha implícita una defensa de la reutilització d’obres d’art, de l’apropiació, del remake, i és que, en definitiva, res surt del no-res. [aquí teniu la procedència del text i més infó]

[fins el 15 de juny en el circuit habitual del Display:  C/ Ixart 1. Plafó a la façana de la botiga bressol Vallès. |C/ Méndez Núñez 3. Plafó entre el Cafè Teatre i Decoración Interiorismo Vázquez. |C/ Ramon i Cajal 54 bis. Plafó a la cruïlla amb el carrer Pere Martell. |C/ Gasòmetre 1. Dos plafons a la façana lateral de la Biblioteca Pública de Tarragona. |C/ Cardenal Cervantes 37. Plafó a la paret lateral del supermercat Consum. |Plaça Imperial Tàrraco 1. Dos plafons a l’entrada de l’Espai Jove La Palmera.]