L’Obert per Reflexió –que organitza el Centre d’Art de Tarragona– es va tancar ahir al vespre amb una sessió on els participants en els diferents grups de treball van exposar els projectes que han elaborat en les darreres setmanes. Després es va fer una ronda de d’intervencions per tal de valorar tot el procés i la tasca feta en els darrers mesos: alguns dels assistents van expressar una certa decepció pels fruits aconseguits. Si la idea de l’Obert per Reflexió era visualitzar la xarxa de persones i institucions amb interessos en l’art contemporani al Camp de Tarragona i fer una reflexió conjunta sobre sinèrgies, expectatives i accions conjuntes, crec que l’objectiu principal s’ha assolit. Es tractava de reflexionar –en el sentit ampli de la paraula– i em consta que s’ha fet. En les primeres sessions la reflexió va ser a nivell intern, és a dir, cadascú dels participants va explorar que pot oferir als altres com element aïllat i que espera del conjunt. Les darreres sessions es van centrar en configurar accions col·laboratives entre els agents participants.
L’aposta era arriscada: som un col·lectiu divers i dispers. Però al cap i a la fi que seixanta o setanta persones es trobin per parlar d’art, es vegin com grup amb interessos comuns i intentin treballar junts ja em sembla un petit miracle. No ha estat una pèrdua de temps. Reflexionar mai ho és. Ara s’haurà de veure com totes aquestes iniciatives es relacionen amb l’embrió del Centre d’Art, que haurà d’actuar com a catalitzador de tot plegat.
Hem passat la tarda visitant la XVII Biennal d’Art Contemporani Català 2010, que al llarg de l’any 2011 i començament del 2012 es pot veure en diferents espais del país. Com passa en aquests casos algunes obres m’han agradat molt, algunes només una mica i d’altres no massa, però crec que el nivell general és alt: val la pena que us acosteu al Tinglado 4 del Port de Tarragona (estarà fins el 19 de febrer) i doneu una ullada. Coses que m’han sorprès: torna el segle XX, suposant que alguna vegada hagi marxat del tot. Coses que m’han agradat: el treball de Mar García, el de Daniel Gasol i el de Zösen (que il·lustra aquest post).
Gràcies a José Luís Brea he conegut amb més profunditat el treball de Rosalind Krauss –crítica de l’art i professora de la Universitat de Columbia– , i aquesta definició que fa de l’escultura:
“escultura és allò que no és ni arquitectura ni paisatge”
[José Luís Brea, «Ornamento y utopía. Evoluciones de la escultura en los años 80 y 90», en Arte. Proyectos e ideas, nº 4, Tomo I, Desembre 1996, pp. 13-30.]
Fa un parell de mesos que es va publicar el catàleg del cicle “Territoris Creatius” que promou els Serveis Territorials a Tarragona del Departament de Cultura (amb la coordinació de Rosa Comes i DOMO-A, que per cert han fet una feina fantàstica). El cas és que m’havia passat per alt fer una ressenya del llibre quan es va publicar. En fi, aquí teniu quatre ratlles ni que sigui a benefici d’inventari.
Cal dir que la idea d’editar un catàleg —en els temps que corren— diu molt de la tasca de difusió de les arts visuals que porta a terme el Departament de Cultura des de fa uns quants anys. Un dels encerts del llibre és publicar entrevistes amb els artistes, en aquest cas Joan Mestre, Llort Figuerola, Jordi Martorell i Lídia Porcar, i Esperança Cobo, amb preguntes directes com “què vols comunicar” o “creieu que el vostre projecte és art?” que posa de manifest que no estem davant d’un treball de tràmit o superficial, ens deixen clar que es vol gratar en la superfície del que estem veient. El llibre no s’entendria sense les fotografies que l’il·lustren i que són una perita meravella.
Patrícia Carles, Dolors Colom, Lluís Montalà i Natan Tarragó presentaven aquest vespre els seus treballs als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona. Vídeo, instal·lació, fotografia…
El punt de vista d’aquesta fornada d’artistes és molt original, consisteix en disseccionar un fet, una imatge, un pensament, ampliant o repetint una i mil vegades l’objecte trobat (la imatge, el fet, el pensament) fins que el gra de la fotografia o el traç del dibuix, atrapat en el paper o la tela, aïllat del conjunt, ens mostra el seu secret: les coses grans i sòlides estan formades per partícules elementals que podem manipular. De forma que una d’aquestes partícules és tan important com el conjunt. Sovint fan tot el contrari, s’allunyen de la imatge (o del fet, de la idea, del pensament) fins que aquesta es desdibuixa, com la distorsió que es produeix quan mirem per la part contrària a través d’uns prismàtics. Llavors actuen com ho faria un entomòleg que desitges crear un petit monstre alat, agafant elements d’aquí i d’allà, encolant sobre la tela, no les coses més interessants o vistoses, sinó aquelles que ens produeixen major inquietud perquè sospitem que són coses que estan davant nostre i desitgem no veure mai, de forma que tal i com deia Leibniz, l’experiència del món no consisteix en el nombre de coses que s’han vist, sinó en el nombre de coses sobre les quals s’ha reflexionat amb fruit.
M’escriu, des d’Almoster, Marie-France Veyrat —una de les artistes que més m’agraden del panorama actual— sobre l’expo que prepara:
“Et faig a mans la invitació de la meva exposició a la galeria Pilar Riberaygua d’Andorra que durarà fins el 24 de febrer. Estaré present el dijous 19 i el divendres 20 de gener per la tarda. Espero la teva visita!”
Per al primer cap de setmana de fred autèntic d’aquest hivern una bona idea ha estat apagar la TV i mirar el cel. Això ens ha permès valorar millor experiments com A History of the Sky, de l’artista Ken Murphy:
Una composició de vídeos del cel de San Francisco, enregistrats tres-cents seixanta-cinc dies seguits.I per combatre el fred no hi ha res com l’escudella i la carn d’olla.
Aquesta temporada m’he aficionat als antics capítols de The West Wing, que tornen a emetre al canal plus després de sopar, que per aquesta banda del Francolí és cap a les 9 del vespre. Podríem dir que mai enxampo un capítol sencer, però tampoc és que sigui massa important. Com a mínim els actors no criden, ni corren d’una banda a una altra com a pirats, no diuen “que divertit” cada dos per tres, ni “ohhh!”. Molt recomanable mentre et prens, per exemple, un gintònic.
Maria del Mar Borrajo presenta els seu treball en el Micro-Cicle 2012 de la Sala Kesse, es podrà veure a partir del 7 de febrer, per tant això és l’avant matx.
Qui no sent por de la foscor té un defecte vital com a ésser humà. Us falta imaginació. Un ésser humà normal, concep l’existència d’alguna cosa en la seva imaginació que la foscor no li permet veure.
A. Kurosawa
[c/ Sant Antoni Maria Claret, 12-14, Tarragona][joventut@tarragona.cat]
Pel que es veu vaig fer bondat l’any passat i els reis no m’han portat carbó.
Es tracta d’un oli del Jordi Sarrà –autoretrat– de l’any 1968, en què Sarrà, influït de prop de Picasso, es va pintar d’arlequí, un de les seus temes predilectes. Aquesta obra es va poder veure a la retrospectiva que el Museu d’Art Modern de Tarragona va dedicar a Sarrà l’estiu passat.
[Jordi Sarrà (Vila-seca, 1935-Reus 1990)| Autoretrat, 1968| oli sobre tela 65 x 45 cm]
Lola:
Hola Alta, saps si es penjarà alguna conclusió o algo al web del centre d'art? Estaria bé poder llegir un resum de les sessions i del treball fet.
Artic:
Potser algú esperava veure el projecte físic, expositiu, o... del centre d'art, i això encara costarà. Reflexionar sobre art --o sobre qualsevol t
PhotoStream
Sobre aquest bloc
Altacapa és un bloc d'art que es fixa especialment en el que passa pel Camp de Tarragona. També és un lloc que recull pensaments personals sobre temes com Groenlàndia o John Keats, coses que hi ha per aquella part tan gran del cervell que segons els científics pràcticament no fem servir.
