Fa uns anys Josep Salmeron em va descobrir l’obra de Luis Gordillo, des de llavors he estat seguint a aquest artista. Em vaig perdre la retrospectiva que va organitzar el Reina Sofia l’any 2007, i ara tinc l’oportunitat de veure els seus darrers gravats a Maragall Edicions.

L’obra de Gordillo requereix una mica de temps per poder accedir al seu llenguatge. Un llenguatge hermètic basat en la repetició, la superposició, l’efegit, la correcció constant, la casualitat de l’error, la contraposició de formes, l’ampliació de detalls… tot això es pot veure en aquestes obres, en què es seguir el seu procés de treball, especialment en els monotips.

[Luis Gordillo, Archipielago|Maragall Edicions|Rambla Catalunya, 116| fins el 20 de març de 2010]

D’aquests 4 artistes –dels que d’entrada ningú ens diu res– destacarem les ganes que tenen de fer coses, i malgrat la les dificultats de l’espai expositiu, i les innumerables calamitats patides pel visitant –teles tortes, bastidors deformats, llum dura com l’acer, cap informació sobre els autors– crec que algun moment brillant aconsegueixen. No gaires, la veritat, però sí un grapadet. Aquest Oasis (fotografia sobre lona, 45 x 100 cm) d’Ariel Ballester (bloc) és una d’elles.

[Entre espais. Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona. Exposició dels artistes Gonzalo Elvira, Ariel Ballester, Hernán Galbiati i Toni Mira. Fins al 28 de febrer][Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les]

Doncs com qui diu ja està aquí altre cop ARCO, aquest any amb Los Angeles com a ciutat convidada: del 17 al 21 de febrer. Nosaltres traurem al cap per Madrid del 18 al 21. Un dia més que altres vegades, també amb més coses per fer.

Entre les galeries que estaran a ARCO hi ha Cànem, que porta als artistes del Camp de Tarragona Manel Margalef, Alfred Porres i Toni Alcaser.

Arlandis i Marroquí són els comissaris de “Cosas que sólo un artista puede hacer” que es pot veure al MARCO de Vigo fins el proper 2 de maig, una exposició basada en l’humor com a materia de treball dels artistes. Una mostra que qüestiona els límits de l’art i fa reflexionar als visitants sobre el sentit últim –suposant que aquesta sigui la intenció de l’artista– del que estan veient.

[...] Artistas con propuestas muchas veces desconcertantes. Acciones que se sitúan en un lugar algo extremo… ¿Por qué podemos llamar arte a lo que hacen estos creadores? “Ésa es la pregunta del millón. Estamos seguros de que el 90% de los visitantes se van a hacer esta pregunta. ¿Es arte que unos tipos -pensando en el colectivo Gelitin- se pasen una semana haciendo un trayecto desde Manhattan a la playa de Coney Island en tren cargados de palas y cubos para cavar por la mañana un agujero gigante durante horas para luego por la tarde taparlo y al día siguiente repetir la acción, durante toda la semana? Además, luego les preguntas y te dicen que no hay nada detrás de esa acción, que no pretendían decir o simbolizar nada en concreto. Es desolador. Nosotros estamos a punto de decir que no es arte. Creemos que la mejor respuesta es un no, simple. Bueno, no. Simple no es. Creemos que es la pregunta clave. Queremos que la gente discuta sobre ello. No que pasen horas haciéndolo porque hay mejores cosas que hacer, pero sí que les sea inevitable pensarlo un rato. Siguiendo con la respuesta, ¿debemos llamar arte a un proyecto de seudofranquicia de tiendas en las que se venden cosas copiadas o que desafíen el concepto de copyright? -pensamos en Copyshop de Superflex-. Pues de nuevo nos es más fácil y quizá más honesto decir que no. Desde luego, poco tiene todo esto que ver con el concepto de arte tal y como fue concebido. Han cambiado tanto las cosas que mejor sería llamarle de otra manera. Pero vaya, la comodidad nos ha hecho mantener ese término.

Sin embargo, para no dejar la cosa aquí, debemos decir que, desde luego, esto no sale de la nada. No es la primera cosa que se merece un ‘no deberíamos llamarla arte’. Tal y como decimos en el catálogo, esto viene precedido de muchas cosas que han ocurrido a lo largo de décadas. Ya sabes, primero Duchamp y luego todo lo demás hasta llegar al enorme agujero en la playa de Coney Island”. [fragment de la crítica de Fietta Jarque en El País Babelia, 30 de gener de 2010 pàg. 16-17]

Primera sortida de la temporada: excursió a la roca foradada, al costat de Mont-ral.

Bonart canvia de disseny, introdueix noves seccions, dóna més importància a la tipografia… en fi, es modernitza. Trobo que l’índex  guanya visibilitat, i també és un encert la distribució de les seccions opinió/portfoli/report/exposicions, la revista es consolida com a eina de crítica i debat, superant la simple “guia informativa”. Felicitats pel canvi.

El que no veig massa clar és la introducció de les traduccions al castellà en la pàgina 55 (la revista té 130 pàgines en aquest número), jo diria que anaven millor al final. Potser en un futur més o menys proper els editors plantejaran una edició única en català i una en castellà, amb distribució a la resta de l’estat. Com fan els de El Periódico, vaja. I llavors un annex amb traduccions a l’anglès…

Vicente Verdú escriu avui en El País una article que com a mínim podem dir que recull la impressió que causen les galeries d’art entre el públic, jo a vegades crec que es pot substituir la paraula “art contemporani” per “poesia” o “hoquei sobre gel”… coses que només interessen a una minoria.

“En la galería Orfila (fuera del prestigioso grupo galerista del Consorcio) expone un pintor, Martín Viveros, sin fama pero no sin talento, cuyas obras de “expresionismo abstracto” tienen fijados unos precios entre los 400 y los 1.200 euros. Diez metros más abajo, sin embargo, en la Marlborough los cuadros de David Rodríguez Caballero, cuya máxima característica consiste en pegar tiritas de vinilo sobre superficies de fieltro o papel vegetal, cuestan más de 12.000 euros. ¿Por qué? La pregunta, se dirá, es impertinente refiriéndose al arte. Pero la estupidez también.” [tot l'article]

.

Les creacions de Sam3 i Limow mai em deixen indiferent, aquí teniu el darrer treball que he vist d’ells.

[pescat aquí]

He passat la tarda fent la migdiada, preparant un digest de la LEC i llegint Una novelita lumpen (Anagrama, 2009) de Roberto Bolaño. Ja sabeu que, a nivell literari, el meu pòquer d’ases és: Bolaño, Vila-Matas, Sebald i Tabucchi. I repòquer si afegim a Sergi Pàmies.

Aquest llibre de Bolaño condensa molt dels temes que preocupen a l’autor: la solitud, el destí, el futur com a prolongació del passat que ignora el present…

“Palabras amables no hubo muchas, pues Maciste era un tipo de pocas palabras, pero sí que hubo gestos amables. Declaraciones transcendentes no hubo ninguna, o ninguna que a mí, en ese momento, me lo pareciera, aunque con el tiempo he llegado ha remorar cada palabra de Maciste como una llave o como un puente oscuro que necesariamente hubiera tenido que llevarme a otro sitio, como si él fuera una máquina de predicciones hecha exclusivamente para mí, algo que sé que no es verdad, aunque a veces me gusta pensar que sí lo es, no muchas, porque yo no me engaño como antes, pero algunas pocas veces sí.”

Fa uns dies vaig estar al taller de la ceramista de la barcelonina Eulàlia Oliver, amb qui preparo un catàleg de la seva obra. La porcellana és la matèria prima amb què l’Eulàlia fa les seves peces, com podeu imaginar la ceràmica és un material extremadament fràgil. Aquesta és una de les claus del treball d’aquesta artista: la fragilitat. La segona característica de les seves obres és el moviment.

Les peces que crea aquesta artista semblen senzilles, com si s’haguessin creat en un minut, però darrera de cadascuna hi ha un llarg període de reflexió i un acurat procés de fabricació.