Altacapa s’uneix al record de la poetessa i novel·lista Joana Raspall recuperant un dels seus poemes, tal com proposa la seva família, arran de la seva mort, a l’edat de cent anys. El poema és ‘Endavant!’, publicat al llibre ‘Ales i camins’ (1991). Raspall és homenatjada a la xarxa amb l’etiqueta #gràciesJoana.

‘Endavant!’

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

Joana Raspall

De les obres de Núria Fernández Estopà, a quí segueixo fa molts anys, podríem dir moltes coses, per exemple que va sempre a contra corrent, amb el que això significa: moure’s en la frontera del que està acceptat, del que estem acostumats a veure, del mainstream.

La peça Sobreviure a Fukushima, amb la que va obtenir el Premi adquisició de la 1a Biennal d’art contemporani “ExPortArt-ImPortArt” convocada pel Port de Tarragona, és una instal·lació cilíndrica, formada per prop d’un centenar d’inflables metal·litzats sobre els que l’artista ha dibuixat amb retolador permanent peixos. Es pot accedir a l’interior de la peça, cosa que ens permet submergir-nos en una mena de banc de peixos. Però estem més a prop de Bikini Bottom −Fons de Bikni− on viu Bob Esponja que de la Platja Llarga de Tarragona.

Divendres passat, el la Llibreria La Rambla de Tarragona, presentació dels dos darrers poemaris de Rosa Lentini: Tsunami (Igitur, 2013) i Tuvimos (Bartleby, 2013). Una vintena d’incondicionals de la poesia, al carrer fred i un vent gelat, el cap de setmana que comença, el Nadal que s’acosta. Un plaer escoltar les presentacions de JuanCarlos Elijas i Enrique Villagrasa.

Carrer de l’Abadia. Reus

Fa uns anys, en un viatge a París vaig conèixer al peu de la Torre Eiffel dues senyores que venien del Japó i que, com jo i la meva acompanyant americana, feien cua per pujar a la torre més famosa de França. Les dues senyores tindrien uns cinquanta anys i eren de Tòquio, i totes dues eren cegues des del seu naixement. Vam parlar uns minuts. Ens van confessar el seu nerviosisme ja que havien somiat des de petites amb poder pujar a la Torre Eiffel i ara per fi estaven apunt d’aconseguir-ho. Era la il·lusió de la seva vida, i per tal d’aconseguir-ho havien estalviat durant molt de temps. La cua va anar avançant i ens vam separar. Les vaig tornar a veure al capdamunt de la torre, amb les mans s’agafaven amb força a la barana mentre el vent gelat —era el mes de març— els feia voleiar els mocadors amb què es protegien el coll. Van estar allí uns minuts en silenci i després es van dirigir a l’ascensor.

Els treballs de Jordi Forniés (Osca, 1971) que hem vist aquests dies al MAMT amaguen, darrera una aparença de simplicitat, un món complex on les coses no són ni molt menys el que a simple vista semblen. Per alguna estranya raó, mentre visitava l’exposició no podia parar de pensar en aquelles dues senyores cegues que van viatjar des de tant lluny —des del Japó— per pujar a la Torre Eiffel.

Avui he tingut l’oportunitat d’esmorzar amb Andreu Lascorz, un dels hebraistes més reputats del casa nostra, que prepara un nou llibre sobre la vida dels jueus al Camp de Tarragona. El seu llibre El judaisme a las comarques de Tarragona (Silva editorial, 2009) s’ha convertit en un manual de consulta sobre aquest tema. Un plaer xerrar amb ell.

Una bona aproximació al que es cou en el món de l’art a Polònia, concretament a Gdańsk, és el que es pot veure al Centre de Lectura de Reus. 18 artistes que porten una petita mostra del que fan al “Centre e66″, una nau industrial reconvertida en centre de creació amb el suport de la fundació “Gdańsk Community Foundation“. Una iniciativa que seria interessant importar a casa nostra.

◊

Arriba la nit. I amb la nit els que dormen,

els que poden dormir.

Un tren, la campana d’una església.

Passen les hores i tots dormen.

Tots menys jo.

 ◊

(I els forners. I els bombers. I les putes. I els macarres.

I els poetes. I els escombriaires. I els suïcides.

I els vagabunds. I els cambrers. I els policies.

I els ionquis. I els gats en zel. I els crupiers.)

◊

Arriba la nit i tots es posen a dormir.

Tots menys nosaltres.

Nosaltres i tota la resta.

◊

[la imatge ve d'aquí ][efectivament, no tinc mesura, aquest és el primer poema d'una llarga sèrie titulada La nit, tota la resta, formada per més de 100 poemes, la majoria millorables][intentaré millorar-los][són poemes per misfits][poemes per gent solitària, per gent que pateix de feina en feina, de parella en parella, de ciutat en ciutat][però no necessàriament gent endurida][Ja sabeu, potser gent com nosaltres][una minoria, ni l'u per mil, un grapat de persones a cada ciutat][quan escrivia —i quan corregeixo— La nit, tota la resta, ho faig pensant en ells][en nosaltres]

Fins i tot en les obres més abstractes de Diego Latorre podem copsar elements i referències que reflecteixen una figuració latent. La sèrie “a flor de piel” es construeix amb peces de gran format on el guix i en alguns casos elements com llistons o bastons de diferents mides, donen un aspecte texturat a les obres que adquireixen l’aparença d’insectes o fulles premsades, com si estiguéssim davant la col·lecció d’un entomòleg o un botànic. Per què abans que res, estem parlant d’un artista que observa la realitat i col·lecciona imatges, que selecciona objectes, situacions, conceptes, i un cop elaborats es tradueixen en peces com Comedor Social (2013), on veiem una multitud de personatges que observa un comensal que aparentment és un executiu encorbatat. En Vacaciones por Desahucio (2011) una família es mulla sota la pluja mentre el cel es cobreix de peixos multicolors. Ciudad Fantasma (2011) és un dibuix sobre el qual cal aturar-se uns minuts. Es tracta d’un autoretrat on l’artista es veu a si mateix d’esquena al món (un espai urbà i fabril, un cel dominat pel Sol) mentre ens mira directament a la cara. Sobre el front un tercer ull, molt obert, que ens interroga.

[fins el 12 de gener de 2014| Auditori Barradas | Rambla Just Oliveras 56 | L'Hospitalet de Llobregat]

Vaig conèixer a Joan Casals (Tarragona 1946- Reus 2011) al maig de l’any 2007. El Joan havia visitat aquest bloc, on jo havia escrit algun comentari sobre la seva obra, en va enviar un correu i ens vam trobar al seu estudi. Em va parlar del seu treball i de l’exposició que preparava a la Torre Vella de Salou. Li agradava la manera que tinc de dir les coses, “s’entén tot el que escrius”, deia. Em va proposar col·laborar amb ell en la preparació de l’expo de Salou, que es va celebrar al juliol d’aquell any. Durant aquells mesos ens vam veure sovint i vam intercanviar nombrosos correus, ens vam fer amics. El Joan era una persona generosa i ser amic seu era molt senzill. Vaig escriure el text del catàleg d’aquella mostra i el vaig ajudar en la selecció d’obres. Vaig aprendre molt per què els seus interessos eren diversos i la seva cultura enciclopèdica, en aquest sentit era un home exigent i no es quedava en la superfície de les coses.

Al Centre de Lectura de Reus s’han pogut veure les darreres setmanes un recull del seu treball (que ha estat seleccionat per Carme Puyol Torres), que en els propers mesos s’anirà ampliant a  altres espais. Algunes vegades era críptic, però que sempre convidava a la reflexió.