La primera proposta per aquest Sant Jordi: Una cosa tan petita que cap a la butxaca dels pantalons, escrit per Joan Camises i il·lustrat per Anduluplandu. La segona és Un mitjó diferent a cada peu que signen l’escriptor Joan Calçotets i l’il·lustrador Armand (tots dos editats per Piscina un petit oceà, l’editorial tarragonina de les coses petites i reconfortants). Per llegir, mirar i xalar.
22
abr.
Escrit per : Altacapa a: Exposicions|Llibres l'any: 2014
Fins el 25 d’abril podeu visitar en The Grey Square els gravats que il·lustren el llibre de Jaume Palau Cuarto menguante (Silva editorial, 2014). 17 gravats plens d’ironia, color, vitalitat, complicitats amb l’espectador, perfecció tècnica… Un plaer la presentació que vaig fer, envoltat d’amics, a la mateixa galeria del llibre i els gravats. Una recomanació per Sant Jordi.
[The grey Square | Espai de creació contemporània | C/ Sant Llorenç, 3 |43003 Tarragona | dilluns a divendres de 17 a 20 h | altres dies i horaris visites concertades trucant al 675 963 267]
Vaig llegir El otoño del patriarca l’any 1981, en l’edició de butxaca d’editorial Bruguera. Era el primer llibre que llegia de Gabriel García Márquez, una lectura que m’havia recomanat el meu pare. Recordo que em va agradar però no em va “enlluernar”, suposo que és el que normalment em passava —i potser encara em passa— amb els llibres que em recomana el meu pare. Què hi farem! Poc després vaig llegir Cien años de soledad, el vaig trobar fantàstic. En els anys següents vaig llegir tot el que em va caure a les mans de Garcia Márquez. Tot això va ser als anys 80, quan estava a la universitat. Vint anys després vaig tornar a rellegir alguns llibres seus, però per alguna raó em costava entrar en les seves històries. Em va costar reconciliar-me amb l’obra de García Márquez. Potser trobava massa coses seves en mi mateix. Crec que amb Marguerite Yourcenar em va passar el mateix. Ara tots dos, Gabriel García Márquez i Marguerite Yourcenar, em semblen autors fonamentals.
Ja tenim al quiosc el número d’abril de la revista Bonart amb un bon grapat de recomanacions i articles interessants.
“La cultura del m’agrada” de Montse Badia i “Conservar sempre és progressista?” de Joan M. Minguet Batllori, entre d’altres articles —per citar només dos— que no us podeu perdre.
Aquest matí he tingut l’oportunitat de xerrar una estona amb l’escultor Joan Rom, m’ha regalat el seu llibre Habitar. Diccionari visual dels usos de la casa (Diputació de Tarragona, 2013), que és una delícia. Per al Joan ens trobem en “una època en què hi ha molta creació d’obres, hi ha massa pol·lució artística i poca reflexió sobre el que significa l’obra d’art, sobre el que significa crear…”
“Aquest breu assaig que pren forma de diccionari està construït per una seixantena d’entrades ordenades alfabèticament, cadascuna de les quals voldria concórrer a bastir un observatori que convidi a reflexionar sobre la manera com habitem aquesta cova tecnològica que anomenem, encara, casa.” [Del prefaci del llibre]
Era una dona molt especial, una poeta desmesurada en tots els sentits, avui pràcticament oblidada per no dir oblidada del tot. En dies de tempesta, pluja i fred, des de la batcova, val la pena rellegir a Gloria Fuertes.
MIS MEJORES POEMAS
Mis mejores poemas
sólo los lee una persona;
son unas cartas tontas
con mucho amor por dentro
faltas de ortografía
y agonía precoz.
Mis mejores poemas
no son tales, son cartas,
que escribo porque eso,
porque no puedo hablar,
porque siempre está lejos…
como todo lo bueno
—que todo lo que vale nunca está–
como Dios
como el mar.
Soy de Castilla y tengo
un cardo por el alma,
pero quiero tener un olivo en la voz,
soy de Castilla sec,
soy tierra castellana,
pero quiero tener a mi amor en mi amor.
Da risa decir eso, AMOR, a estas horas,
AMOR a estas alturas de inmobiliaria y
[comité,
pero yo digo AMOR AMOR sé lo que digo.
--Mis mejores poemas son cartas que lloré--.
Un poema se escribe
una carta se llora,
una noche se puede parir o desnacer,
Yo parí y he robado
--he hecho de todo un poco--
pero mi major verso…
un Telegrama es.
[Gloria Fuertes | Obras incompletas | Ed. Catedra, 1981|Madrid, 8ena edició | pàg. 252 ]
Aquest vespre, en l’auditori del MACBA, lliurament dels premis de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), on la revista Artiga ha obtingut un dels guardons. Molt content, gràcies pel reconeixement!
“Per generar reflexió, opinió i debat sobre art al llarg de 20 números. Per la dimensió testimonial i per la voluntat de ser un revulsiu cultural al Camp de Tarragona.”
“Els Premis ACCA de la Crítica d’Art són proclamats anualment, des de 1982, per l’Assemblea General de l’ACCA a partir d’un debat obert i lliure sobre les exposicions, les iniciatives i els fets més remarcables de la temporada artística. Els guardons, que tenen un caràcter honorífic, consisteixen en un diploma amb el símbol que Joan Miró va crear expressament per a l’ACCA.”
25
març
Escrit per : Altacapa a: Activitat gratuïta!|Exposicions l'any: 2014
A l’estiu tota cuca viu, i amb l’arribada de la primera els de Pàrquing reviscolen. La sala secreta dels Pallaresos comença temporada amb una expo de Nil Bartolozzi (Barcelona, 1985). Objectes trobats al bosc després d’un incendi o recuperats de les runes d’un enderroc, taques de color superposades unes sobre les altres fins obtenir ombres de cares, perfils d’animals, la imatge que produeix un escànner.
Delicades i subtils porcellanes de la ceramista Marta Dávila, translúcides, molt lleugeres, com si fossin de seda.
[Galeria Camil·la Pérez Salvà][Del divendres 4 d'abril al dissabte 17 de maig][dijous, divendres i dissabtes| de 17:30 a 20:30][Plaça de les Garrofes, 4][43700 El Vendrell]
