El darrer projecte promogut des del Priorat Centre d’Art es diu Localitzat (ep! quan entreu: les pestanyes estan a sota del tot), una reflexió sobre la xarxa –d’acord, una altra paraula que no m’agrada!– i les noves tecnologies, la intimitat, l’aïllament… [cliqueu a la imatge per ampliar-la]
El projecte Localitzats pretén evidenciar com la irrupció de la tecnologia en cada un dels diversos aspectes del nostre dia a dia condueix a una pèrdua irreversible de la intimitat, que ens afecta a tots; un fet del qual sovint no semblem ser prou conscients._En aquest cas, el treball se centra en el Priorat, una comarca que per l’extensió i el nombre reduït de pobles i d’habitants permet el desenvolupament del projecte. A Localitzats_PRIORAT s’exhibeixen el nom i els cognoms de més de tres mil habitants del Priorat que han estat localitzats a la Xarxa, a partir d’una cerca simple, per localitats, realitzada en un dels molts registres de contacte telefònic que hi ha a Internet._[...]_Una aplicació tan accessible com el popular Street Viewer de Google Maps ens pot permetre accedir al domicili d’una persona de la qual només en sabem el nom._El projecte Localitzats és totalment coherent pel que fa a l’encaix entre concepte i formalització. Neix a la Xarxa i aquí és on bàsicament es produeix la seva evolució i el seu desenllaç, tot seguint els mecanismes i protocols fixats per aquesta i també els seus vicis i les seves perversions._Per la seva part, les actuacions del Bloc Opac, un col·lectiu d’activistes a hores d’ara difícil d’ubicar geogràficament, que treballa conceptualment i formalment en la Xarxa, es caracteritzen per la intervenció pacífica, el toc d’alerta i, si escau, de denúncia. En les seves propostes s’hi sumen la voluntat de servei públic, la discreció, l’ecologia de mitjans i —tot i que en certs moments poden caure en un cert alarmisme— un to lúdic i participatiu.
Bernard Plossu realitza reportatges fotogràfics dels llocs que visita arreu del món. És la seva feina i la fa amb dedicació, bon ofici i coneixement tècnic. De la seva mostra actual a la fundació Fòrum m’agraden les imatges més matusseres, les que “podria a haver fet jo mateix” si hagués estat per aquella banda del l’oest nordamericà i tingués bon ull. També m’han agradat els formats, inusualment petits (13 x 18) de moltes de les imatges. Els formats petits obliguen a l’espectador a acostar-se a la imatge, et fan explorar els detalls amb els ulls i t’obliguen a treure conclusions.
[fins el 2 de maig a la Fundació Forum|C/ Granada, ]
“Benvolguts/des,
Des del Centre d’Art Cal Massó de Reus us informem que, després d’uns mesos d’obres d’ampliació, el centre tornarà a obrir les seves portes el pròxim divendres 12 de març a les 20 hores.
L’espectacle inaugural Mapping va a càrrec del col·lectiu Telenoika i la primera exposició és La vida en comú, comissariada per Aureli Ruiz, amb els artistes Mark McGowan, Ester Ferrando, Pep Dardanyà i Jordi Canudas.
Gràcies de l’atenció, us esperem,
Marc Ferran
Director del Centre d’Art Cal Massó
Podeu consultar la nostra programació a la nova web: www.calmasso.reus.cat 977010664″
.
Una exel·lent notícia: la reapertura després del tancament per ampliació del Centre d’Art Cal Massó de Reus. Tots els amants de l’art contemporani del Camp de Tarragona ens hem de felicitar perquè es tracta d’una infraestructura potent que donarà visibilitat als artistes de casa nostra i permetrà que coneguem l’obra de creadors d’arreu.
Diego Pujal (Buenos Aires, 1971) artista resident en Hangar (Centre de producció d’Arts Visuals de Barcelona) des de fa més d’un any, ha desenvolupat un llenguatge molt personal a partir de formes lleument orgàniques, planes, com si fossin estranys organismes observats per la lent d’un potent microscopi. Pujal va obtenir l’any 2008 el 36è Premi Tapiró de Pintura atorgat per la Diputació de Tarragona amb l’obra titulada A mano que sintetitza bé la línia de treball d’aquest artista. Teles usualment de grans dimensions amb una acabat aparentment fotogràfic, que amb una atenta observació aviat desvetllen qualitats i textures subtils que indiquen un llarg i pacient treball, a la vegada que s’aprecia la lenta sedimentació de múltiples capes de pigment, aplicades manualment, amb les que s’obté per transparència el color desitjat, que mai es casual però sí inesperat.
[a la imatge: a l'esquerra Rosa Ricomà, en el centre Àlex Mitrani i a la dreta Diego Pujal, en la inauguració d'aquesta tarda][Per cert, un plaer saludar l'Àlex Mitrani, que ha redactat el text del catàleg][fins el 4 d'abril de 2010 al MAMT]
L’homenatge que ha fet The Invisible Man a Warhol.
[Persiana del supermercat Prats, carrer de la merceria 1, tarragona]
Doncs això, avui els de La Lleteria de Tarragona han organitzat el seu Milk Happening, possant de manifest que hi ha gent amb ganes de fer coses, i només cal insistir una mica per omplir el carrer amb una proposta lúdica basada en la cultura. Això sí, per una vegada ni “cultura popular” ni “romans”.
Tots hem fet dibuixos amb un boli bic però el que fa Juan Francisco Casas (i que vaig poder veure a la Galeria Francisco Pradillo de Madrid) és algo més que un dibuix a boli.
24
feb.
Escrit per : Altacapa a: Revistes
El número 124 de Bonart dedica una atenció especial al MNAC. D’aquest número teniu que llegir –per citar dos articles– Analítiques de la crítica? d’Arnau Puig i Tal dia farà un any de David G. Torres, sobre el paper de la crítica en l’actualitat (el primer treball) i crisis econòmica i art en el segon.
Una de les sorpreses més agradables de la visita d’aquest any a Madrid ha estat la fira d’art emergent JustMadrid, o com amb bones idees i sense gastar molt és pot plantar la llavor del que serà el futur d’aquest tipus de convocatòries. Com a mínim a nivell nacional. Sense atabalar al personal, amb propostes realistes, preus ajustats, i explicant que estant fent els artistes joves (i no tan joves): dibuix, nous materials, vídeo.
Fins i tot la festa que va organitzar JustMad (al retiro) i on m’ho vaig passar de conya molt bé tenia un tarannà (que diria el mestre Pla) molt diferent a la del Cercle de Bellas Artes a la que vaig anar fa un any i que organitzava ARCO.
ARCO, que segons m’expliquen alguns galeristes –i alguns artistes amics que hi tenien obra– ha anat millor del que tothom esperava, potser perquè les expectatives eren molt baixes. La llàstima és que la fira ha perdut definitivament el tren de l’art iberoamericà (per cert, vaja paraula), un element que podia servir com a punt diferenciador. Ja sabeu que en això de l’art és molt important diferenciar-se de la resta.
Potser Barcelona ho podria fer això de crear una fira d’art iberoamericà. De fet hi va haver-hi un boom literari amb aquest nom… però ja fa 40 ò 50 anys.
_
També vaig tenir temps de visitar unes quantes galeries i expos que m’interessaven.
A JustMad els galeristes són en general propers i amables, pots preguntar el que vulguis i ells et responen, tot i que a vegades la resposta no té res a veure amb el que volies saber.
