Sis peces de Leonardo Escoda en les quals la casualitat i l’atzar batallen en un ordre càlid i contingut. L’esperit del temps, lema que dona nom a la mostra, porta per subtítol “imatges d’un pòsit d’idees que remouen l’espai articulant jocs”, plans que se superposen com si el passat i el futur es toquessin.
M’ha vingut al cap el final d’un sonet de Rilke dels Sonets a Orfeu:
Fürchtet euch nicht zu leiden, die Schwere,
gebt sie zurück an der Erde Gewicht;
schwer sind die Berge, schwer sind die Meere.
Selbst die als Kinder ihr pflanztet, die Bäume,
wurden zu schwer längst; ihr trüget sie nicht.
Aber die Lüfte … aber die Räume …
[amb la traducció d’Alfred Badia:
No us dolgui de sofrir-lo, el vostre pes.
retorneu-lo a la terra. Car hi és gran
el pes de les puigs gegants, del mar estès.
D’infants plantàreu arbres, no pas gaire
feixucs, i ara han crescut, i pesen tant!
però els espais… Però el volar de l’aire…]
Tot el que vam fer ens arrossega, és un pes que ens lliga, però a la vegada ens permet veure les coses d’una forma diferent, amb profunditat.
[CRAI | Campus Catalunya URV |Avda. Catalunya, 35 43002 Tarragona |977 55 95 24][del 12 de març al 6 d’abril de 2019]
Escrit per : Altacapa a: Música|Poesia l'any: 2019
Un luxe sumar-me a la lectura d’horrors poètics organitzada per Oscar Palazon i Antonio de la Orza —amb la col·laboració d’un grapat de persones boges per la música i la literatura— aquest vespre a la llibreria Adserà de Tarragona. Cada veu amb el seu timbre i la seva música interior. Fantàstica Paloma Arza (imatge de dalt) llegint “miedo” de Raymond Carver, un poema que m’encanta. Bons amics i gran sopar posterior.
Plantada la llavor del futur festival de poesia de Tarragona.
Fa uns dies us parlava de la cançó Old Friends del duo Simon and Garfunkel, aquí la teniu en una de les primeres versions. 1.402.204 visualitzacions en Youtube, prop de 500 comentaris majoritàriament molt ensucrats, probablement sincers. Alguns fan encongir el cor, o somriure, o reflexionar. 4 100 persones han posat un m’agrada (like), però caram, a 86 no els hi ha agradat.
¿Qui son? ¿Per què troben que Old Friends no és bona? Un 2 % de persones discrepen de la majoria. ¿Són misfits? ¿Com és que estic per una vegada amb la majoria?
La qüestió es que dissabte a la tarda estava emboirat de nassos. Pel que es veu febrer no em prova: serà per la cançó Febrero de l’Habitación Roja, serà per Sant Valentí, serà per què l’estiu encara està lluny, serà pel genoll que sempre que fa fred em fa mal. En fi, vaig anar a fer un tomb acompanyat del meu inseparable i prehistòric ipod clàssic en modo selecció aleatòria. Quan vaig arribar al final del camí, on hi ha l’ermita, em vaig asseure en un banc i just en aquell moment va entrar la cançó Bookends Theme, de Simon & Garfunkel, de 1968, un dels millors anys del duo. Steve Jobs, des d’allà dalt, sempre vetlla per mi en els moments difícils. La cançó es va incloure com a bonus track del disc Bookends, sembla que mentre estaven gravant a l’estudi Old Friends [per cert, m’encanta: dos amics grans que es estan en un banc del parc recordant temps passats, mentre una bossa de plàstic vola per l’herba], Garfunkel va continuar tocant la melodia principal de la cançó i Simon va taral·larejar unes frases relacionades amb Old Friends. Un minut escàs. 36 segons en la primera versió. No sóc massa donat a la síndrome d’Stendhal ni als extasis de Santa Teresa. Sóc més d’emocionar-me davant una paella com cal. Bookends Theme, el paisatge feréstec, el fred de la tarda, una bandada d’ànecs salvatges —o ànecs que fugien d’una granja, ¿qui ho sap?— que va travessar en aquell moment el cel. Moment per recordar.
A time it was, and what a time it was, it was
A time of innocence
A time of confidences
Long ago it must be
I have a photograph
Preserve your memories
They’re all that’s left you
[Una traducció que he perpetrat:
Va ser un moment i quin moment va ser, ho era
Un moment d’innocència
Un temps de confiança
Fa molt que va ser
Tinc una fotografia
Preserva els teus records
Són tots els que t’han deixat]
[un fragment de Febrero:
Y aún así volvería a pasar
por el mismo camino
a buscar esa piedra
con la que quise tropezar
y si viene febrero temblaré de miedo:
lo desconocido es brutal
pero es mucho peor saber
que ya nada va a cambiar.
Un plaer esmorzar llegint l’article de Josep Maria Rosselló sobre el llibre de l’amic Jaume Palau Casa de citas, en el que vaig col·laborar amb un petit escrit.
JAUME PALAU:
"Work in progress" és el colofò d' or que tanca un llibre magnific: "Casa de citas". Gràcies a tots el que van compartir el meu somni i em van ajud
JAUME PALAU:
Aquest escrit és el colofó d' or que tanca el magnífic llibre titulat "Casa de citas". Gràcies a tots els que van compartir el meu somni ajudant-m
ester:
Vaig anar a veure aquesta pel·lícula amb els alumnes de segon de batxillerat artístic. Va ser tot un descobriment.
Altacapa és un bloc d'art que es fixa especialment en el que passa pel Camp de Tarragona. També és un lloc que recull pensaments personals sobre temes com Groenlàndia o John Keats, coses que hi ha per aquella part tan gran del cervell que segons els científics pràcticament no fem servir.
