Ja fa dies que mengem enciams, ara comencem la collita de tomàquets!

Els bròquils jo diria que no van massa bé…

Vam coincidir amb l’exhibició que els alumnes d’art de l’Oxford Brookes University feien dels seus treballs a la galeria F Block T1. Un grup de 31 artistes que han aprofitat bé el temps a la universitat, on segurament els hauran fet visitar galeries d’art i fires del ram, perquè vaja, tot era bastant previsible. El BB es va interessar en alguns artistes, i jo he seleccionat de la seva tria els tres que em van agradar més. Segurament en una visita posterior –que no es va produir– hauria afegit a la tria alguns noms més…

A la imatge de dalt hi ha la Lauren 0′Day, qui donava tombs una i altra vegada al voltant d’un espai delimitat per munts de guix, de tant en tant s’aturava i escrivia unes ratlles en una pissarra amb un dels guixos del terra.

El treball de Jessica Hoad era un nino de goma que es podia inflar manxant amb una petita manxa. Però per molt que manxessis no aconsegueixes ficar aire dins del nino.

Els dibuixos de Samantha Mitchell són pura imaginació. Amb pocs mitjans –llapisos de colors, segells de goma, tinta– aconsegueix petites peces diferents però amb un abstracte comú.

[Jessica Hoad. Interactive sculpture. Rubberized polyester, glue, foot pump. 157 x 55 cm.]

La darrera nit una passejada en vaixell per descansar després de la cursa per Brick Lane, a l’East End, per fer les darreres compres.

Molt a prop de la parada de metro d’Oxford Circus hi ha un típic pub anglès, The Argyll Arms, construït en el segle XVIII i remodelat a finals del XIX. un lloc ideal on instal·lar el camp base mentre els vostres acompanyants fan compres. Un pèl car (3 £ la pinta d’Amstel), però només per veure la decoració val la pena fer una visita.

[per cert la foto la va fer en Xulele, que no es talla tant com jo]

[cliqueu en la imatge per ampliar-la]

Aconsellats per Núria i Lluís –els nostres guies– vam començar la passejada dalt d’un dels típics busos londinencs de dues plantes, fins London Bridge, a tocar del riu Tàmesi.

Amb una llarga aturada al Tate Modern, un dels museus que més m’agraden d’aquesta ciutat. I naturalment visita obligada als warhols, i descans en els seus jardins.

Continuant per la riba del riu ens vam trobar amb la sorprenent instal·lació de la japonesa Yayoi Kusama i un batibull de gent que recorda molt a la Rambla de Barcelona, amb els quietins, els guiris –nosaltres mateixos–, els dibuixants de caricatures, els manguis…

Finalment vam arribar al Big Ben, que al cap i a la fi és com el campanar d’Almoster, però més pretenciós.

Anar a Londres (en el nostre cas a Luton) des de Reus és molt semblant a fer una cursa d’obstacles. Després de fer la reserva i el pagament per internet (218 € per 3 persones, anada i tornada) t’arriben un seguit de correus que cal anar complimentant: introduir les dades de cada passatger (DNI o passaport) i la facturació d’equipatge on line. Més algun que altre avis sobre les restriccions d’equipatge de mà (dimensions màximes 55 cm x 40 cm x 20 cm) o sobre els suplements que cal pagar si et passes amb el pes del que portes a la cabina (10 kg màxim), 30 euracos per “peça” extra, o si superes les mides.

Això sí: no cal patir per la pèrdua d’equipatge ni fer cua per recollir-ho quan arribes.

Tornen els 80 al CCCB. L’exposició, comissariada per la tot terreny Mery Cuesta (i Amanda Cuesta) és bastant més pertinent que el típic revival al que ens tenen acostumats a la TV.  Es planteja com un estudi del context en què es va produir, amb força documentació –això sí, es requereix una mica de temps per poder explorar tota la mostra– gràfica i també amb projeccions de pel·lícules emblemàtiques de l’època.Com la cançó de La Barberia del Sur, Todo el amor del mundo (… los malos barrios, la capa de ozono, el paro, la drogadicción…)

També trobareu una recreació de les “sales de joc” de la nostra època. Amb les maquinetes de marcianitus i comecocus, una meravella. Fas un parell de partides i realment et trobes transportat al passat.

[Quinquis de los 80. Cine, prensa y calle, fins el 6 de setembre al CCCB]

[el bloc, una mica desendreçat, de Mery Cuesta]

En paraules de la pròpia Alba Comenge “Mental faculty pren com a punt de partida la memòria com a possibilitat del record i del (re)coneixement”. Entre els hardware i el software, entre la part més anatòmica de la memòria i els records que articulen la nostra percepció del món. Les obres m’han agradat, especialment la projecció de vídeo, llàstima que les parets de la sala siguin tan fosques, en aquest cas resten eficàcia a la proposta de l’artista.

[A la Sala d'expos dels ST de Cultura a Tarragona, C/ Major, 14, tgn, fins el 3 de juliol]

Sessió de treball al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT, el seu web mereix una detinguda visita), on el seu director Francesc Tarrats i Pilar Sada, cap del servei educatiu, ens van presentar la guia didàctica del museu, vam veure l’audiovisual Tarraco, ciutats ubi uer aeternum est, i vam visitar l’aula taller i l’exposició Tarraco pedra a pedra.

Nascut al segle XIX com a museu provincial arqueològic de tall clàssic, es va traslladar a la seva ubicació actual en els anys 60 i ara tothom està d’acord en què necessita una rentada de cara a fons. L’actual projecte museogràfic, doncs, fa incidència en els mitjans audiovisuals, el web i les noves tecnologies, les publicacions, la investigació, el coneixement i la recerca. I naturalment un seguit d’activitats didàctiques dirigides a escolars, famílies, grups… que es basa en un concepte molt modern: entrar en contacte amb les fonts directes de la història. Vaja, si anem a Egipte –en general a passar diferents calamitats– és bàsicament perquè volem veure –i si es possible tocar– les piràmides o els temples egipcis. Si voleu conèixer el món romà i les seves meravelles cal anar al MANT i visitar Tarraco, ciutat on la primavera és eterna.

El que més m’agrada del Sònar (Festival Internacional de Música Avanzada y Arte Multimedia de Barcelona) és l’ambient que hi ha per la ciutat –especialment pels voltants de la plaça dels àngels– tots els dies que dura el festival. Comença l’estiu, com qui diu.

Ja sabeu a què em refereixo: anar pel carrer amb els amics parant per aquí o per allí, mentre arrossegues la canalla a munt i avall. Per cert, la nit que vaig passar vagarejant a Gràcia per l’Off Sònar –no portava la càmera, sorri!– mentre anava xerrant amb en Cèsar (web) de coses simples –o no tant– resulta que també va estar força bé.

Els dinars de dissabte i diumenge van resultar sorprenentment divertits, fins i tot per algú com jo poc donat a les distàncies curtes.  Aquí sota amb el Miqui Puig (web) i en l’altra imatge en plena faena al sonarkids.

Paral·lelament al Sònar hi ha el festival d’art multimèdia –fluixet eh!– i la novetat de SonarMàtica. L’estrella de SonarMàtica era el Reactable (web) que va resultar en paraules del BB “una cosa blava que xiula molt fluixet, amb unes cosetes rodones i daus que fan llumetes”, i la veritat és que té raó. L’encarregat de l’instrument (el vigilant?) ho va confessar: “hi ha massa xivarri i els altaveus no donen la talla”, en fi, si Bjork diu que la maquineta està tant bé…

Els de Telenoika (que produeixen música a partir d’aparells electrònics reciclats) crec que ho van fer millor. Una noia molt amable (va assegurar que es deia Berta, i que tot i que en la seva acreditació figurava que era “artista”, va insistir que només era “monitora”) ens va explicar tots els detalls dels instruments, ens va fer una demo i ens va deixar tocar i remenar tant com vam voler.

Els de Voice Constructors ho tenien clar, però jo realment no vaig entendre el joc del tot. Massa complicat potser, per una visita ràpida.