The Martian

the-martian

Totes les crítiques que he llegit de The Martian (Ridley Scott, 2015) són entre bones i molt bones. La veritat és que la pel·lícula es deixa veure i manté la tensió fins al final, sobre tot si tenim en compte que des del primer segon sabem què passarà i com acabarà: en una missió tripulada al planeta Mart l’astronauta Mark Watney  (Matt Damon) és abandonat després d’una tempesta quan la tripulació el dóna per mort, Watney sobreviu i amb el seu enginy haurà de comunicar-se amb la terra, aconseguir aliments i suportar la solitud. Com podeu imaginar els de la NASA faran mans i mànigues per fer tornar a l’astronauta a la Terra, mentre ens passem l’estona patint per les múltiples calamitats que els guionistes han pensat per distreure’ns.

Els efectes espacials estan molt bé. Però entenem per què cap dels astronautes no portava un ipod —un mp4 qualsevol— amb música, se suposa que no estem en els anys noranta. Sorprèn que el director de la missió i un dels científics de l’operació tinguin que sortir de la sala de control i anar al bar a buscar una fotografia de Mart penjada en una paret…

Matt Damon fa un bon treball però he trobat a faltar el patiment “mental” per la solitud i la llunyania, l’angoixa, els moments de desesperació. La pel·lícula hauria guanyat en profunditat. Rafael Sénchez Ferlosio explicava la diferència entre “anar al cinema” i “veure una pel·licula” [en Las semanas del jardin, Ed. Destino, 2005], crec que The Martian és més per anar al cinema.

Comparteix:
Altacapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *