Bonart, novembre 2015

portada bonart novembre 2015

Ja tenim al quiosc el número de novembre de Bonart, amb una suggerent portada blanca.

Us deixo un fragment de l’editorial que signa el director de la revista Ricard Planas i Camps,

“Fa temps que m’agrada estudiar les especificitats, o no, entre les empreses convencionals i les empreses culturals, malgrat que a molta gent durant dècades els ha fet coïssor parlar d’empreses o indústries culturals. Per exemple, recordo quan alguns puristes s’estripaven els uniformes quan veien anuncis de marques comercials de fora de l’àmbit artístic a Bonart; uns anuncis que han aconseguit que arribem als 15 anys –amb aquest número tanquem els actes de l’aniversari–, i que són empreses que sovint patrocinen els esdeveniments rellevants de l’entorn artístic. Aquesta mentalitat ha canviat, entre altres motius, perquè els diners institucionals s’han reduït i la manera de cercar finançament s’ha modificat radicalment, malgrat que en aquest Estat espanyol actual és impossible impulsar una llei de mecenatge, que no ho resoldria tot però que hi posaria una bona drecera.

[…]

I tot això em va venir quan reflexionava –un acte humà que m’agradaria fer més sovint– sobre la nova direcció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. En primer lloc, no crec ni en els concursos –un debat que vaig tenir fa temps a les xarxes amb en Xavier Antich–, ni en el model impositiu: el polític posa a dit algú. Crec que hi ha camp per córrer i per estudiar models de designació per altres inputs de meritocràcia cultural i humana. I si ara hagués de fer la carta als Reis, agradar per agradar, hauria preferit –això ja és personalisme cent per cent– la Montse Badia o la Pilar Parcerisas, malgrat que sé que no es van ni presentar. Potser no es volien socarrimar dins del desgavell actual que representa el Macba, tot i els esforços de molts treballadors qualificats. Bàsicament, vaig fer aquesta tria perquè penso en la seva professionalitat al capdavant dels seus projectes i, per què no dir-ho, hauria suposat posar un accent femení a la masculinitzada direcció de tots els centres de referència públics del país: Pepe Serra (MNAC), Vicenç Villatoro (CCCB), Ferran Barenblit (Macba), Jaume Reus (Arts Santa Mònica)… Crec que encara hi ha molts temes de gènere per corregir, no per quota, no perquè la gent que hi ha no sigui eficient, sinó perquè els temps estan canviant, o això m’agradaria creure.”

Comparteix:
Altacapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *