Corporeïtat i resistència

DCIM101GOPRO

Els programadors de l’espai de creació contemporània The Gray Square ens han alegrat la tardor amb aquest emocionat cicle de performance, que durant sis setmanes ha envaït la sala que gestionen, part del carrer on estan ubicats i s’ha expandit a altres espais de la ciutat.

Aquí no hi ha ni trampa ni cartró, el títol del cicle ens ho deixa ben clar: l’objecte és el cos i el seu significat. És a dir, recuperem l’essència del performance i pouem en els orígens, viatgem cap l’allunyadíssim 1964, quan Yoko Ono va posar en peu CutPiece al Carnegie Hall de Nova York. Ja sabeu, l’artista de genolls al mig de la sala demanant als espectadors que tallin trossos del vestit que duu posat, les imatges de Yoko Ono, minúscula i fràgil, agenollada amb la roba plena d’estrips impacta de la mateixa manera que fa cinquanta anys.

Juan Carlos Lozano inaugurava el cicle el 3 d’octubre amb Lavatorio, escenificant el rentat cerimonial del cos que antecedeix a ritus de diferents religions monoteistes tradicionals. Lozano substitueix l’aigua purificadora per sang, un element que immediatament associem amb els vampirs i amb diverses malalties, i que hauria fet exclamar a la mare de Damien Hirst lo que ve després de For the Love of God. Aquest element provocador i transgressor (molt en la línia de Hermann Nitsch), i crític amb totalitarisme religiós té, com a contrapunt l’exquisit respecte de l’artista que es posa de manifest en la forma en què plega la roba tacada i el llençol que havia dipositat amb molta cura al terra, com si fos un altar laic. Aquest senzill gest dóna sentit a tota l’acció.

El 10 d’octubre, durant una hora i mitja, Xesco Mercè va cuinar un arròs amb llebre mentre es projectava un Powerpointa mb imatges que relacionaven icones de l’art i el disseny del segle XX amb imatges extretes majoritàriament d’internet (més de 900), produint-se tota mena d’associacions, la peformance portava per títol Reconstruint a Beuys o com la Mort explica l’art contemporani a una tortuga de guix. La projecció ―amb la col·laboració de Luís Casado, a qui no es pot perdre la pista―, i“La Xina Art” ―l’amic Toni Clos sempre em manté al corrent dels projectes d’aquest col·lectiu―,amb la subtil ironia de Xesco Mercè van crear un moment màgic on es qüestionava el que entenem per Art (així en majúscules) i com el percebem.El discurs tenia diferents nivells, i diferent lectures. No ens vam avorrir.

Abel Azcona ens va enamorar. El 14 d’octubre va realitzar la performance El Miracle, amb un grup de voluntaris a la platja del Miracle i per diferents carrers de la ciutat. El material fotogràfic que documentava aquesta acció es va exposat a la galeria (del 16 al 23 d’octubre). Posteriorment, i amb la col·laboració del Teler de Llum i el Departament de Cultura, l’artista va realitzar en una sala abandonada de la fàbrica Chartreuse la performance The Shadow (els dies 18 i 19 d’octubre). Amb El Miracle Azcona ens va proposar explorar les possibilitats de canvi que ens ofereix el viatge, un viatge que realitzem a casa nostra ―al nostre interior, a les nostres pors― i que sempre es dolorós.  En The Shadow verbalitzar aquestes pors, en aquest cas lligades als abusos patits en la infantesa, fa que avancem. Un discurs molt coherent, però potser massa dependent de l’escenografia.

Paco Nogales va presentar l’acció El palomocojo el 24 d’octubre. Una visió crítica i irònica del que suposa ser diferent en una societat on el model econòmic taylorista pretén que els ciutadans siguin més que iguals, idèntics. Un únic producte per a un client únic que es creu diferent, el veí que veu la diferència com una amenaça… De forma que la massa homogènia ens protegeix i ens dóna seguretat, i ens manté en una mena de encefalograma pla molt fàcilment manipulable. Nogales ho té clar, antes muerta que sencilla, i si no t’agrada dues tasses. Gràcies a Nogales tots som una mica més lliures.

Carlos Pina ho té molt clar, en la intimitat ―en la seguretat de la llar― passen coses que poden ser extremadament violentes, destacant en tot moment que el valor del cos com a moneda de canvi s’ha mantingut inalterable al llarg del temps.El 31 d’octubre presentava ()versions ()naturals.Tres accions molt diferents entre elles però que ens mostren com a vegades la decisió personal de no involucrar-se en una situació que pot ser incomoda, tot i que “incòmoda” seria la part més baixa d’una llarga escala que Pina ens fa pujar amb una dosi de misteri i a vegades amb ironia.

Manuel Moralesens va portar el 7 de novembre La escopeta 799; es el momento de pegarnos un tiro dosmilquince!, una acció molt dura que impacta per la cruesa del que veiem: no s’amaga res. En la nostra societat les armes de foc són un dels darrers tabús, disparar un rifle en l’europea actual no deixa indiferent a ningú. Morales va un pas més enllà de Chris Burden i ens fa qüestionar el poder de les armes en el món d’avui.

Bona acollida de públic i un cert ressò mediàtic fan preveure un proper segon cicle de performance. L’esperem amb impaciència.

[Artiga 27 | Desembre de 2015]

[imatge cortesia de la galeria The Grey Square]

[3 d’octubre al 7 de novembre de 2015 | C/ Sant Llorenç, 3 | Tarragona| www.thegreysquare.com]

Comparteix

Altacapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *