Robots

Vaig al super a comprar peix, no hi ha ningú fent cua. La peixatera em mira, em somriu, i em pregunta quin número de torn tinc. No tinc cap, li dic mirant sorprès a banda i banda. Sóc l’únic client. Necessita un, diu, mentre amb la ma indica el dispensador de números. M’acosto al dispensador i n’agafo un tiquet. La noia prem un botó al costat de la caixa registradora i crida: trenta-u. Jo tinc el trenta-set. Ella continua: trenta-dos, trenta-tres, trenta-quatre, trenta-cinc, trenta-sis. En una pantalla lluminosa van apareixen els números. Quan arriba al trenta-set aixeco la ma. Ara sí, diu. Em despatxa amb molta amabilitat. Després de dinar recordo que tinc que passar la ITV del cotxe. Amb el mòbil demano cita. 14 de setembre a les 18.30. A l’instant m’arriba un sms: “Li hem enviat un correu electrònic per què confirmi la seva cita amb l’enllaç que li hem enviat”. Em subscric a un diari electrònic: cal emplenar un seguit de camps. Adreça de correu electrònic, telèfon mòbil, contrasenya, repetir contrasenya, i finalment introduir un codi CAPTCHA, «Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart» o sigui «test Turing públic i automatitzat per diferenciar a màquines d’humans».  Això del CAPTCHA és fantàstic. Un ordinador selecciona un fragment de text a l’atzar —una imatge fotogràfica un pel distorsionada—  en què veiem cinc o sis lletres que l’usuari ha de reproduir en una casella. Sembla ser que cada minut milers de persones, alguns centenars de milers potser, utilitza el test CAPTCHA. Els fragments de text provenen d’arxius que s’estan digitalitzant automàticament, quan l’ordinador que està realitzant la digitalització troba una distorsió, una paraula il·legible (una taca en el paper, un canvi brusc en la coloració de la tinta o un problema semblant) envia un missatge de forma autònoma amb una imatge de la paraula (o paraules) que es transformen en test CAPTCHA per tal que un humà ho interpreti. D’aquesta manera l’ordinador pot saber si ets un humà o un ordinador com ell.

Vaig a renovar la targeta d’aparcament. A les oficines llargues cues, es nota que ha arribat setembre. En un banc un nen d’uns set anys espera que la seva mare enllesteixi la gestió. El nen està pensant en les seves coses, amb cara d’avorrit. La mare de la criatura —just davant meu—, es gira cap al nen i li diu: Gerard, vols que et deixi el mòbil i així et distreus?

 

Comparteix:
Altacapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *