Jordi Abelló | Pinzellades Perdudes

Fantastic Voyage (20th Century Fox, dirigida per Richard Fleischer, música de Leonard Rosenman, 1966) és una pel·lícula deliciosa de la qual recordareu la trama:

“La Unió Soviètica i els Estats Units han desenvolupat la tecnologia necessària per disminuir els objectes de grandària, però el valor d’aquestes troballes és limitat, ja que després d’un termini de 60 minuts tornen a la mida original. El científic Jan Benes ha descobert com aconseguir que la durada de l’efecte sigui il·limitada en el temps, però com a conseqüència d’un intent d’assassinat ha quedat en situació de coma per un hematoma cerebral. Per salvar la seva vida, un equip format per Charles Grant (Stephen Boyd), el capità i pilot Bill Owens (William Redfield), el Doctor Michaels (Donald Pleasence), el cirurgià Peter Duval (Arthur Kennedy) i la seva ajudant Cora Peterson (Raquel Welch) formen la tripulació d’un submarí nuclear anomenat Proteus que va ser dissenyat primitivament per a exploracions oceàniques. El submarí i la seva tripulació són reduïts de mida i introduïts en el torrent sanguini de Jan Benes, disposen d’una hora per arribar als teixits danyats del cervell i aconseguir la seva curació abans de tornar a la seva grandària natural”.

Asimov va desenvolupar la trama en un llibre del mateix títol i Dalí va pintar un quadre inspirat en la pel·lícula.

Fantastic Voyage ens permet entrar per primera vegada dins del cos humà,  transportant al nostre interior —d’acord, a l’interior del Jan Benes— a un grup de persones que arrosseguen passions i pors, la mateixa estètica i una idèntica relació de poders, que provenen de l’exterior i ens han estat inoculades sense que siguem conscients ja que estem en coma —bé, el científic Benes— i no podem fer res per evitar-ho.

La projecció Pinzellades perdudes de Jordi Abelló entra en el torrent sanguini de la pintura, com si tripulés un particular Proteus, i ens ensenya el que normalment no veiem. Però el que ens mostra no és casual, aquí també hi ha passions i pors. Encerts, errades, trobades casuals, camins que es bifurquen, una meta que és el camí recorregut. I també una estètica i una relació de poders, que amb una acció performativa es posa de manifest fent una única projecció en una sala buida, sense espectadors, evidenciant l’art que persegueix un públic que no existeix, com si l’existència d’aquest públic fantasmagòric justifiqués a l’artista i a l’obra creada. Estem en coma i acceptem la precarietat en què vivim sense revoltar-nos. La projecció hipnòtica de Pinzellades perdudes ens recorda que davant nostre hi ha coses meravelloses que no veiem, coses que passen desapercebudes i que no interessen a ningú. Bé, a Jordi Abelló sí.

Comparteix:
Altacapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *