Primers dies d’abril de 2020

Vaig descobrir a l’escriptor peruà Julio Ramón Ribeyro de la mà d’un compatriota seu que em va regalar La tentación del fracaso. Diario personal 1950-1978 (Seix Barral) l’any 2003, el mateix que es va publicar. Des de llavors en soc devot lector. Ribeyro no és tan solemne com els també peruans Mario Vargas Llosa, Alfredo Bryce Echenique o Jaime Bayly, és més directe i concís, però també pot ser torrencial (La tentación del fracaso arriba a les 680 pàgines). Aquests dies, rellegint el diari de Ribeyro trobo aquest fragment que vaig subratllat fa uns anys:

“La ventaja de no tener opiniones es que uno jamás se repite. He observado que yo no puedo frecuentar mucho a las personas de opiniones formadas, pues son terriblemente aburridas, la conversación gira siempre sobre los mismos temas y las respuestas ya las conozco. Yo raramente digo dos veces la misma cosa del mismo asunto, pues para mí todos los temas son una sorpresa y me obligan a improvisar”

Entenc que quan Ribeyro comenta que rarament diu dues vegades la mateixa cosa del mateix assumpte es refereix a que quan opina sobre un tema el dona per tancat i es dedica a una altra cosa.

El cas és que els darrers dies he llegit múltiples opinions d'”intel·lectuals” (disculpeu, per alguna raó no puc escriure intel·lectuals sense cometes mentre faig amb els dits aquell gest tan nord-americà de les cometes), escriptors, filòsofs i pensadors que fan una radiografia del que vindrà després de la crisi sanitària que estem vivint aquests dies.

[A la llista podríem ficar a Richard Ford, Siri Hustvedt, Noam Chomsky, Alain Touraine, Luigi Ferrajoli —Manifest per la igualtat—, Slavoj Žižek, Byung-Chul Han, Yuval Noah Harari, Antonio Turiel, Manuel Castells, dels que ara em recordo]

Per algú nascut en els feliços seixanta del segle XX i criat en un món —en un país— i en una societat que ha anat guanyant de forma lenta però imparable, benestar econòmic, social, i moltes llibertats, tot el que està passant és un sotrac de dimensions considerables. Un sotrac que marcarà un tall en el calendari. La llàstima és que probablement quan tot passi, quan es recuperi la normalitat, ens oblidarem de les oportunitats que tenim davant. Ens oblidarem dels que realment ho passaran malament, els que sempre paguen els plats trencats.

A nivell mundial:  A curt termini viatjar serà més difícil i molt més car, a llarg termini descobrirem que no cal anar a l’altra punta del món, potser la felicitat està a la plaça major del nostre poble. En lloc d’anar en avió preferirem anar en bicicleta, o directament caminant a peu. Els que vam créixer llegint còmics de la Marvel recordem amb una certa nostàlgia que en les pel·lícules o ens els llibres d’aventures sempre que hi havia una crisi mundial es reunia l’ONU i la humanitat acordava alguna cosa, un camí a seguir. Tothom sabia qui era el secretari general de les Nacions Unides (Kurt Waldheim, Javier Pérez de Cuellar, Boutros Boutros-Ghali…): potser ara ens falta alguna mena de lideratge global, amb legitimació. Podria ser la Unió Europea, està en el seu ADN. Els Estats Units, que comencen la seva constitució amb aquelles meravelloses paraules “We the People” (nosaltres, el poble) ara aposten per l’“America first” de Trump.

El model econòmic i social basat en la globalització s’haurà de replantajar, ara —tant si els que tallen el bacallà volem com no— ens cal definitivament regulació i planificació.

Sempre m’ha sorprès que la major botiga de joguines del món fos la cadena de menjar ràpid McDonald’s. Per tant no m’estranya que algunes empreses com Netflix i Amazon dominin el mercat cultural, en determinats àmbits fins i tot dominen la creació. Google s’ha posat les piles i la plataforma educativa que ha creat (Classroom) creix ràpidament, és gratuïta (com les joguines de McDonald’s) i ja prepara paquets amb continguts que permeten configurar estructures curriculars per totes les edats. El cercle es va completant.

Tindrem més por, ens sentirem més vulnerables, però confiarem més en els científics. La ciència serà  més cívica, més propera. Mirarem amb cura les inversions que es fan en sanitat i en educació, en recerca. Les noves tecnologies, que fins ara han tingut un desenvolupament molt lúdic a les llars, ens ajudaran a treballar a distància. I després les grans qüestions: ¿Tenim un pla B per al zenit del petroli, que ja està aquí? Segons UNICEF cada any moren 6 milions de nens (8.500 al dia), ¿Ens importa? El canvi climàtic és una evidència, ¿i bé? 35.000 migrants morts en la travessia del Mediterrani…  Ja vegeu, avui no estic optimista.

A nivell local: Crec que ens mourem més per empatia i menys per simpatia, valorarem encara més els productes de proximitat, ens preguntarem per què al nostre país ningú fabrica mascaretes i equips de protecció sanitària, bé, ens preguntarem per què al nostre país no es fabrica pràcticament res. Valorarem més les activitats a l’aire lliure i amb els amics. Alguna cosa haurem de canviar: ¿Perquè hi ha tanta gent gran en residències? Segons l’IDESCAT, es considera pobre a Catalunya tot aquell que disposi de 915 euros o menys al mes, en aquesta situació es troben un de cada cinc catalans (dades de l’any 2019). Una gentada. Molts d’ells són els nous treballadors pobres, tenen feina però no arriben a fi de mes. Aquesta dada, a finals de 2020, ¿com serà? En aquest punt sóc optimista: solidaritat serà la paraula de l’any.

No més se pensa en Santa Bàrbara quan trona. Potser caldrà que algunes de les múltiples agències governamentals, tipus CNI, que fan tota mena d’estudis, comenci a treballar amb plans de contingència, amb escenaris de futur. I això haurà de condicionar les polítiques públiques a mig i llarg termini, ara només es pensa en períodes de 4 anys, el temps que hi ha entre eleccions, com si la vida fossin unes olimpíades. Cal una aposta decidida i un enfortiment real del sector públic amb més inversió i visió de futur.

A nivell personal: Jo, sincerament, no tinc un pla B. A vegades les coses simples són les més efectives. Trucar als amics més sovint i oblidar-me del WhatsApp. La família, els veïns, les relacions personals, la proximitat, l’art combatiu —com ara el de Banu Cennetoğlu— per damunt de l’artifici, tornar a tocar el djembé, escriure un poema en què surti la paraula estructura. Canviar els hàbits de compra. Abraçar més a la meva filla. Dir: t’estimo. Coses així.

Comparteix:
Altacapa

1 Comentari

  1. El tema ens sobrepassa, no sabem si eixò que ens esta passant es real o un malson. Fa anys que que la tragèdia estava anunciada però no escoltem res, sols ens arriben el murmuris y prou.
    Jo estic terminat el “pou de les vanitats”, alguns cosa ha de quedar de totbplegat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *