Joana Furió | Iconoclàsia/Iconofília

Nova exposició de fotografies a La Comella Gràfica, grups reduïts, petit format i només dos dies (ahir i abans d’ahir), però mostra intel·ligent i meditada, amb obres de Joana Furió, que es prodiga poc i ens presenta un recull d’imatges fruit del seu deambular pels carrers de la ciutat, com a usuària de transport públic o com a visitant de museus i centres d’art. Joana Furió és una «flâneur» del segle XXI que utilitza la seva perspicàcia —amb bones dosis de sentit d’humor— per reflexionar sobre allò que tenim davant i no veiem, i si ho veiem ho fem de forma superficial. Un treball llarg i pacient que estableix similituds entre el passat i el present, entre el que hi havia i el que hi ha, entre el que el temps ha esculpit (manllevant a Marguerite Yourcenar) i el que ha fet el ciutadà.

[No us heu adonat que gairebé totes les estàtues antigues, tant als parcs com als museus, han perdut el nas? I que si agafeu un tren de rodalies haureu d’anar canviant d’una fila a l’altra per trobar una finestra lliure de grafitis? Aquestes dues evidències fa anys que m’acompanyen: en el temps de lleure com a passejant dels parcs o visitant d’exposicions, i en el de feina com a usuària regular del transport ferroviari.

Sempre m’ha fascinat l’efecte d’aquesta mutilació en els rostres d’uns personatges destinats a transcendir el temps i la memòria i per això esculpits en marbre o pedres valuoses. Em deia que fent desaparèixer el nas dels poderosos, la Història mateixa ens recordava la vanitat de les aspiracions humanes. Fins que vaig advertir que no només se’ls havia amputat el nas: en moltes imatges murals, ben preservades dels efectes de la intempèrie, sovint els ulls apareixen ratllats amb una violència deliberada i persistent que no pot ser sinó obra d’home. Picar els ulls volia dir cegar la porta de l’ànima del faraó, déu o heroi dels enemics vençuts i apropiar-se del seu poder.

Al nostre segle, els esprais dels grafiters ruixen l’exterior dels trens en un deliri colorista que després impedirà contemplar el paisatge o desxifrar els indicadors de les andanes. Captiva d’aquest frenesí icònic, la viatgera es distreu mirant a contrallum les noves formes creades sobre el vidre de la finestra interior a partir de la imatge fragmentada de fora; o bé pot albirar paisatges únics nascuts del solapament momentani de les capes de pintura del vidre amb el paisatge en moviment.

El Retrat i la Veduta guanyen un nou subgènere sorgit del gest violent d’uns executors anònims que, amb eines antitètiques, lluiten contra el Record i l’Oblit. Els uns tracten d’esborrar la petjada d’adversaris caiguts, i els altres juguen amb la mort corrent a deixar empremta en superfícies exposades a ulls atrafegats. La renúncia a l’autoria comuna a aquests dos tipus de bàrbars separats pels segles.][text del full de sala]

[La Comella Gràfica][Dissabte 20 i diumenge 21 de març de 2021][Grups reduïts]

Comparteix:
Altacapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *