El comandant T va travessar el menjador, va travessar la cuina –on no hi havia ningú— i va sortir al pati. Nora Gómez anava darrere seu. Al pati un soldat fumava recolzant l’esquena a la paret. Quan el soldat va veure al comandant, es va incorporar lentament, i després d’ajustar-se la gorra va mirar el comandant com si hagués vist passar davant seu al mateix Santa Claus.
— Com es diu la cuinera? va dir Nora Gómez.
— Alexandra Alexandrova, va respondre el Comandant.
Adossada a la construcció principal s’aixecava una caseta de servei, d’on va sortir Alexandra Alexandrova amb una safata sobre la que es podien veure petits dolços vermells. Alexandra Alexandrova va mirar al comandant i a Nora Gómez, va saludar amb el cap i quan estava a punt d’entrar a la cuina el comandant la va aturar, agafant-la suaument pel braç. Els pastissos que hi havia a la safata es van moure suaument.
— On són els nens? va preguntar el comandant.
— Alexandra Alexandrova va fer un nou gest amb el cap assenyalant un racó del patí, on l’edifici principal feia un tomb. Com podeu veure Alexandra Alexandrova no era molt parladora.
Nora Gómez va anar cap el lloc que la cuinera havia indicat. Va resseguir la paret fent el mateix tomb que feia l’edifici. De seguida va veure una nena en bicicleta. La nena portava un vestit blau molt senzill i reia mentre el seu germà l’espera un metres més avall. Fosquejava. Tot era gris. Fins i tot negre.
És com si un bocí de cel estigués en moviment, va pensar Nora Gómez.
