Diria que jo tenia uns 12 anys, el mestre ens va dir que una tarda a la setmana faríem lectura i que podíem portar un llibre de casa. El que volguéssim. A mi no m’agradava llegir. Només m’agradava jugar al futbol. Vaig trobar a la biblioteca del pare un llibre no massa gruixut amb línies curtetes, i poques línies per pàgina, i de tant en tant pàgines en blanc. I una gran cosa: al final havia un resum molt curt del llibre. Just la feina que ens havia demanat el mestre, fer un resum molt curt del que havíem llegit. Era Campos de Castilla (1912), d’Antonio Machado. Vaig començar a llegir el llibre sense massa entusiasme, pensant que l’enllestiria aviat. Crec que en quatre o cinc sessions el vaig acabar, però no vaig necessitar el resum que tancava el volum, el vaig fer jo. M’havia agradat Machado. També recordo que el meu pare em va explicar com el poeta havia arribat a Cotlliure, cansat i malaltat, fugint dels fascistes, i que havia mort allí uns dies més tard. Jo no sabia absolutament res “dels fascistes” en aquell moment. Només m’interessava el futbol, la veritat, però els fascistes no em van agradar gens. Molts anys després, visitant avui la tomba del poeta en Cotlliure, resulta que Machado m’agrada tant o més que quan el vaig llegir de petit. Als fascistes, als totalitaris, no els suporto.
