Sloterdijk (Karlsruhe, 1947) no és un filòsof fàcil, té una prosa exuberant, rizomàtica, complexa. Però algunes de les seves obres, amb un to més divulgatiu —suposant que no ho siguin totes les seves obres— tenen una lectura més directa i són una delícia absolutament interessant. Aquests dies, llegint El penediment de prometeu (Arcàdia, 2023), ho he passat molt bé; Sloterdijk ens parla del treball, com a vincle que condiciona la relació de l’home amb la natura, i com l’ambició humana ens aboca a la destrucció. L’autor, que arrenca amb la postmodernitat i les seves relacions amb la globalització, amb capítols com el C, “El mite de la llibertat i la civilització pirotècnica”, que inicia amb Rousseau i ens porta fins el filòsof alemany-austríac Günther Anders, per Anders si Prometeu tornés avui a la Terra segurament s’avergonyiria del regal que ens va fer perquè s’adonaria que ens hem convertit en uns incendiaris; que l’abús que hem fet del foc ens durà a la catàstrofe, llevat que ens enrolem en un nou pacifisme energètic.
Peter Sloterdijk | El penediment de prometeu
