Escrita en to melancòlic i amb un ritme molt àgil, la vida del solitari Toru Watanabe en van captivar des de la primera pàgina. Té una mica de J.D. Salinger (El vigilant en el camp de sègol), de Cortazar (Rayuela) i d’Henry Miller (Tròpic de càncer), i un munt de referències de jazz dels 60. Perfecte per les llargues tardes d’estiu a la muntanya, especialment si us agrada el jazz i la solitut, i us sentiu melancòlics.
Aquí teniu un fragment:
“En el que ens assemblem en Watanabe i jo és en el fet que ens és igual si els altres ens entenen o no –va dir en Nagasawa– . Això ens fa diferents a la resta. Els altres perden el cul perquè la gent els entengui, però a en Watanabe i a mi tant ens fa. Si no ens entenen, que no ens entenguin. Nosaltres som nosaltres i els altres són els altres.”
|Haruki Murakami| Tòquio blues|Ed. Empúries |Barcelona, 2007| 428 pàgines, traducció d’Albert Nolla, 9 € l’edició de butxaca|
| ノルウェイの森 Noruwei no mori | Tòquio blues |
