Woody Allen va titular una pel·lícula així: Setembre. El mes nostàlgic per excel·lència, metàfora de metàfores. Allen va situar a Elaine Stritch i Mia Farrow en un escenari decadent i melancòlic, amb fulles seques que encatifen lentament el terra i sols que cauen per l’horitzó.
Després la memòria em porta al cap El fin del verano: la bonica cançó de Danza Invisible, l’estimat grup que va morir d’èxit trompeter després d’haver innovat el llenguatge musical espanyol de mitjans dels vuitanta. En les seves cançons podies veure una cita de T.S. Eliot, una referència a James Brown o fosques dissertacions d’això que anomenem amor. Amb una força en directe poc corrent, tot i la ferotge competència d’aquells dies, recollida en un disc unplagged publicat ja fa la tira d’anys.
Platges buides, abundància d’aparcament a la costa, els propòsits per al nou curs (millorar l’anglès, tornar al gimnàs, fer un curs definitiu d’informàtica, llegir aquell llibre i aquell altre, pintar el sostre del WC, trucar a tots aquells amics que fa temps que no veig…), en fi, una mica de nostàlgia musical amb El fin del verano:
Pero el fin del verano es triste
Aun cuando sabemos que todo es un ciclo
Y llegará el día en que sudando
Desearemos otra vez el frío enero
El fin… el fin del verano
Es el momento de la lluvia
Las hojas muertas color ocre
La hora del sueño del lagarto
El fin del verano es triste
Querámoslo o no…
Lejos de los ojos guardaremos la piel
Pero el fin del verano es triste
Aunque entre las mantas pueda hablar de amor
La noche alarga su jornada y el día,
Vago y breve, se escapa
Abril es el mes más cruel
Alguien lo dijo antes
Pero el fin del verano es triste y ahora…
¡Aún soy joven!
