Biografies, dietaris, memòries

Per passar el cap de setmana, aquí dalt, a la muntanya, havia agafat el grapat de llibres que s’acumulaven a la taula de des Sant Jordi, més uns quants que la casualitat m’ha portat a les mans aquests mesos. L’atzar fa que la gran majoria seguin biografies, dietaris i memòries, que s’uneixen a l’assaig de Cristian Crusat (La huida biográfica, Pre-textos, València, 2020) que vaig comprar en una escapada a Barcelona fa un mes.

M’ha sorprès el dietari del gravador, pintor, bibliòfil i escriptor Jaume Pla (1914-1995) que va titular De l’art i de l’artista. Dietari (1982-1991) (Ed. 62. Barcelona, 1996) i amb el que va guanyar el Premi Sant Joan l’any 1995. No el coneixia. És un text ben escrit que es llegeix molt bé, tot i tenir un punt fúnebre.

«Vaig fer tres dibuixos molt indicats per gravar. Però ara no gravo. Només escric. El dia 5 de febrer [1988] hauré de llegir una conferència al Museu d’Història de la ciutat. De moment he començat a escriure, però no estic massa fi i no sé gaire de què parlar. El mateix dia i a la mateixa hora el noi tocarà a Joventuts Musicals. Jo no pensava anar-hi. És important per a ell aquest concert. Per a mi aquesta conferència no representa res.» (pàg. 199)

La biografia que Albert Manent va fer de Tomàs Garcés (Tomàs Gracés, entre l’avantguarda i el noucentisme. Ed. 62. Barcelona, 2001) ens explica la trajectòria del poeta Garcés, i el context històric en què va viure.

De Josep Maria Espinàs en tinc una balda plena de llibres, crec que quasi tot el que escriu és una mena de dietari continu, en aquest volum El meu ofici (La Campana, 2008) que vaig trobar a La Caverna [Carrer Sevilla, 11, Tarragona] ens explica com veu ell l’ofici d’escriptor. És una delícia, manté sempre un to irreverent t’arrossega fins la darrera pàgina.

La biografia de Mercè Rodoreda de Carme Aranu (Ed. 62. Barcelona, 2007) te la virtut de descriure la vida quotidiana de l’escriptora, fent-nos molt propera la seva figura. Josep Miracle escriu Víctor Català (Ed. Alcides, 1963) buscant la figura clàssica i amb un plantejament marcadament hagiogràfic amb moments brillants, com quan ens explica com l’escriptora va decidir pintar a l’oli un retrat del seu pare difunt.

 

La huida biográfica de Cristian Crusat és un text intel·ligent que requereix un lectura tranquil·la, amb múltiples ramificacions i idees recurrents, ens permet descobrir (o redescobrir) a W. G. Sebald, Pascal Quignard, Pierre Michon, Antonio Tabucchi, Max Aub, Ricardo Menéndez Salmón, Stefan Hertmans i J. G. Ballard.

Comparteix:
Altacapa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *