Aquest assaig d’Enrique Lynch té la gran virtut de posar de manifest que és possible escriure sobre estètica (disciplina en què era professor en la UAB) o fer crítica d’art, sense utilitzar un llenguatge i unes formes farragoses. “He de confessar que no soc molt aficionat a la bibliografia sobre art i teoria de l’art i que, en general, desconfio de la majoria de teories estètiques” ens diu Lynch com a declaració de principis que reiterarà al llarg del llibre, i que acompanyarà d’opinions sobre tota mena d’obres d’art, que potser es podrien considerar poc ortodoxes, però que ens centren en allò rellevant ja que hi ha una “vaga literatura secundària que ens distreu de les úniques preguntes fonamentals que, en general, plantegen les obres d’art quan se les considera des d’una perspectiva filosòfica: per un costat, què fa que una obra d’art —al cap i a la fi, un objecte com tants d’altres— se destaqui de la resta d’objectes corrents; i, per altre costat, quina és la compulsió que porta a representar i que acostuma a estar compromesa amb aquesta pràctica”.
Classes magistrals que recorren la història de l’art, des de l’art prehistòric a Jeff Wall, amb la “transfiguració” dels objectes en obres d’art amb un component sagrat, i el paper de l’espectador que aporta una mirada condicionada per l’objecte.
[Enrique Lynch | Ensayo sobre lo que no se ve][Abada| Madrid, 2020][296 pàg.][Les matusseres traduccions dels textos que acompanyes quest post son cosa meva]
