¿Pot existir una forma de fer art que no estigui relacionada amb la realitat, amb la societat, amb l’individu? L’art neix de l’ésser humà i es dirigeix a ell mateix, és expressió i comunicació entre persones, neix de la necessitat de comunicar allò que es veu i es sent, d’un mateix i de l’altre, buscant respostes a preguntes que estan dins de l’artista i també dins de les persones que l’envolten, una línia que uneix lo racional amb lo transcendent, sense que tinguem proves o evidencies de lo segon, però la seva presència ens angoixa, i aquesta angoixa, que ens fa escoltar un batec molt subtil en la nostra consciència, ens uneix. Ens fa humans. Ens allunya de les màquines, dels robots, de la intel·ligència artificial.
En l’obra de Rosa Ciurana, l’autoreferència és un component fonamental i definitori de la seva poètica i de la seva obra creativa. El compromís polític per la lluita de les llibertats a Catalunya, les injustícies, l’acollida dels immigrants, la protecció del medi ambient i també, en un altre pla, més íntim, la fragilitat del cos humà i la maternitat. Un univers artístic que no té res a veure amb aquesta tradició nostra, tan platònica, de les ombres al fons de la caverna, de la impossibilitat de conèixer la realitat, i la tendència al refugi en la torre de marfil. El nostre bonic apartament, Netflix i Filmin, un cap de setmana en una casa rural, roba de cotó orgànic, llet de soia, anar al cinema i sopar amb els amics alguna cosa amb tofu, naturalment escoltar jazz, mirar la posta de sol i dir oh. Mentre molt a prop, sobre els nostres caps, les concertines sobrevolen les consciències i tanquen fronteres, ens aïllen dels altres i ens limiten. O potser nosaltres estem fora, atrapats en els nostres somnis, i no ens deixen ―no ens deixem, no volem― volar lliurement.
[URV CRAI campus Catalunya][del 6 al 28 d’octubre de 2022]
