Aquest estiu, quan vam visitar la tomba de Keats, vam agafar uns esqueixos de les violetes (Viola odorata) que creixien sobre el túmul. Una dels branquillons el porto sempre a la cartera, dins d’un petit sobre —potser sí que, com deia Franzen, sóc un misfit de cap a peus—. Un altre el vam plantar en una torreta i fins ara ha anat sobrevivint. Finalment aquests dies ha florit…
BRILLANT ESTEL
Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat. Eremita de l’espai infinit-
les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans,
o contemplar la màscara de neu que es diposita,
nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.
No! Així i tot amb constància tothora inalterada,
el jove pit del meu amor fent de coixí,
sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada,
restar despert en dolç desfici sense fi,
escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla,
i així viure per sempre –o de fallir i finar.
(John Keats Trad. Marià Villangómez)
BRIGTH STAR
Bright star, would I were steadfast as thou art —
Not in lone splendour hung aloft the night
And watching, with eternal lids apart,
Like Nature’s patient, sleepless Eremite,
The moving waters at their priestlike task
Of pure ablution round earth’s human shores,
Or gazing on the new soft-fallen mask
Of snow upon the mountains and the moors —
No — yet still stedfast, still unchangeable,
Pillow’d upon my fair love’s ripening breast,
To feel for ever its soft swell and fall,
Awake for ever in a sweet unrest,
Still, still to hear her tender-taken breath,
And so live ever — or else swoon to death.
