Boscos. Cartografies del temps i del gest
L’exposició Boscos, amb la participació de Teresa Felip, Angelika Kienzler, Esteve Lerga i Joan Rehues, ens obre les portes a una experiència sensorial i poètica del territori forestal mediterrani. Lluny d’una mirada merament contemplativa, la proposta artística ens convida a recórrer el bosc com a espai habitable, simbòlic i carregat de memòria.
A la part central de la sala, una pèrgola construïda amb materials trobats al bosc ens acull com un refugi fràgil. Aquest gest d’arquitectura efímera, feta de branques, ombres i silenci, ens recorda que habitar un espai és, abans que res, una pràctica d’escolta i de respecte. A les parets, una extensa xarpellera recull fragments de paisatges arboris —alzines, pins, roures, garrofers, bedolls— com si cada espècie fos un vers d’un llarg poema tel·lúric. Com les marques que deixen en la sorra les petjades del caminant, o els cossos fossilitzats en el llim prehistòric, o el que descobrim en un calaix oblidat i ens representa, vint o trenta anys després, com una antiga fotografia en blanc i negre on ja no ens volem reconèixer.
En aquest context, el bosc no és només un escenari, sinó un protagonista actiu. Les arpilleres intervingudes, plenes de textures i de les senyals produïdes amb la seva manipulació i transport, són paisatges viscuts, tocats, alterats. Cada fil que les forma és un acte de resistència, de memòria, però també de cura. Teresa Felip, amb la seva obra, resignifica el paisatge tradicional des d’una perspectiva contemporània, on el detall i la persistència són formes de coneixement i d’arrelament. En aquestes peces, el territori es mostra esquinçat, però també reparat: com si el gest de cosir les xarpelleres fos una manera d’acompanyar les ferides del temps.
Com ens recorda John Berger, el paisatge no és només el que veiem, sinó la manera com ho mirem. I en mirar, intervenim. Estem davant d’una veritat incòmoda: cada mirada transforma. No som simples espectadors, sinó agents d’un diàleg constant amb l’entorn. El paisatge esdevé així una pell sensible, un límit mòbil entre allò viscut i allò projectat, entre la perifèria i el centre. Potser, com afirma David H. Falagan, “la perifèria ja és aquell lloc que quasi podríem reconèixer com a paisatge.”
La proposta de Boscos també ens remet a una altra idea fonamental: la del retorn. Thoreau escrivia a Passejades que “la meitat de la caminada consisteix a tornar sobre els nostres passos.” Aquesta exposició és també un tornar. Tornar al bosc, al gest lent, a les preguntes essencials. Tornar a escoltar el so dels insectes entre l’escorça, la manera com la llum es filtra entre les fulles, els silencis que diu la terra. Però també recordar l’espai viscut, i tenir consciència de qui ens acompanya en el viatge.
En un món on la vida contemporània sovint ens allunya del que és essencial, Boscos ens retorna a la lentitud, a la materialitat, a la contemplació activa. A través de l’art, ens reconcilia amb el bosc no com un espai salvatge i aliè, sinó com un espai compartit, viu i vulnerable. Un espai que ens interpel·la i que ens demana una altra manera d’estar-hi.
Aquest és, potser, el repte que ens proposa l’exposició: pensar el paisatge no com un lloc que observem des de fora, sinó com una part de nosaltres que també necessita ser cosida, cuidada i repensada. I fer-ho també amb un cert optimisme, com el que manifestava Mary Shelley: “Les fulles caigudes havien desaparegut dels arbres i jeien mortes a terra. Però jo contemplava la bellesa dels boscos sense fulles.” (Frankenstein, 1818).
Màrius Domingo, crític d’art i comissari independent.
